Les togues patriòtiques

Tot el que té a veure amb la justícia i les causes independentistes subsegüents és un calaix permanent de sorpreses on tenen cabuda instruccions delirants, interpretacions rebuscades i tota mena d’imaginari més proper a la guerra ideològica que a la justícia. El darrer espectacle de les togues patriòtiques ha estat el tour de force contra el poder polític arran de la llei d’amnistia, la negativa de les quals a complir-la té aires de cop d’Estat encobert. De fet, gràcies a la llengua desllenguada del jutge Aguirre, hem arribat a sentir un poderós "a prendre pel cul" adreçat al govern de Sánchez, precedit de la fatxenderia d’assegurar que ell solet, amb les seves imputacions surrealistes, havia fet tombar l’amnistia i a Sánchez li quedaven tres "telenotícies".

És el mateix jutge que ha construït un relat de conspiradors, soldats russos i or de Moscou amb barretina, per tal de trobar l’enèsim argument per engarjolar Puigdemont i la resta d’enemics de la pàtria. De res han servit les explicacions de Josep Alay, les proves, les evidències, el caràcter delirant de les imputacions, de res no ha servit perquè al darrere no hi havia una qüestió judicial, sinó política. I, a banda de l’argumentari, són tantes les coincidències de calendari entre les decisions polítiques i les decisions judicials que ni els més acòlits poden negar el caràcter de persecució ideològica que evidencien.

Però dins d’aquesta espiral de togues polítiques, les derivades del jutge García-Castellón s’han endut la medalla d’or a l’hora d’estressar les eines de la justícia per fer política. La seva decisió d’imputar per terrorisme Puigdemont, Rovira, Wagensberg i altres persones en una causa que feia tres anys que tenia aturada, sense a penes proves, i que va activar precipitadament quan Junts i el PSOE estaven negociant l’amnistia, va ser una de les jugades més grolleres que s’han fet, de les moltes que s’han perpetrat en la causa contra l’independentisme. Més enllà dels arguments que va fer servir per justificar les imputacions, entre d’altres, "el carisma" de Puigdemont, i del fet que va convertir una protesta ciutadana en un acte de terrorisme, banalitzant el terrorisme d’una manera molt preocupant –"digui el que digui Suïssa", segons va respondre a la negativa de les autoritats helvètiques que negaven el terrorisme–, el més bèstia és que ho va fer sense ni tan sols complir els tempos obligats. I ara l’Audiència Nacional li acaba de tombar totes les diligències que va ordenar a partir del 29 de juliol del 2021 perquè "va seguir practicant-les de manera extemporània" malgrat saber que el termini havia acabat i no podia fer-ho. Amb aquesta decisió de l’Audiència, que deixava la causa del Tsunami ferida de mort, només podia passar el que ha passat: que García-Castellón arxivés la causa, como així ha estat.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

Cal recordar que aquesta instrucció és aquella on Castellón va arribar a utilitzar la notícia d’un ciutadà francès que havia mort per un atac de cor ‒i que la justícia havia descartat prèviament‒ i va fer investigar un al·lucinant intent d’atacar el rei Felip amb la suposada complicitat d’un mosso d’esquadra que es diria "Xuxo rondinaire". I tot plegat, perpetrat per un jutge que fa dos anys va demanar una pròrroga extraordinària de la seva jubilació per tal de poder continuar instruint la causa. És evident que de ganes no n’hi falten...

I ara què? És cert que la "toga nostra" (per fer servir el feliç sarcasme de Puigemont), sempre se les empesca per trobar girs inesperats i reinterpretar la llei, però també és clar que el cop de l’Audiència és letal. Si tot va bé, doncs, Puigdemont, Rovira i els altres darrerament imputats quedaran lliures de la barbaritat del terrorisme, però qui passarà comptes pel patiment que han significat aquestes acusacions, per l’afectació a les persones, per les despeses de diner públic emprat en aquest deliri? Actuarà el diligent Tribunal de Comptes contra García-Castellón? Entra la seva actuació en la interpretació de la "malversació" que els mateixos del Suprem fan d’aquest delicte penal? I etcètera. Una frase de final: "desgraciada la generació els jutges de la qual mereixen ser jutjats". Saviesa talmúdica....