Referèndum contra Le Pen

En les europees del 9 de juny i en la primera volta de les legislatives –convocades per Macron després del seu fracàs de les europees–, el Reagrupament Nacional (RN) va tenir una gran victòria i la coalició centrista presidencial va quedar en tercera posició. Molts van veure en aquestes dues eleccions un vot de càstig a Macron. Dos referèndums contra un president reelegit el 2022 però que sense majoria parlamentària –i contra els sindicats i l’opinió pública– va imposar el retard de l’edat de jubilació de 62 a 64 anys (pecat mortal a França), i altres mesures poc agradables.

Els analistes –i les enquestes– asseguraven que el gran perill era que l’RN de Marine Le Pen no només guanyés la segona volta, sinó que tingués majoria absoluta, fet que forçaria Macron a nomenar primer ministre Jordan Bardella (RN) i una difícil cohabitació que col·locaria França i la Unió Europea en una crisi existencial.

Però ha passat al contrari. L’RN no només no ha tingut la temuda majoria absoluta, sinó que ni tan sols ha guanyat i ha quedat tercer, darrere del Nou Front Popular (NFP) –la unió d’una esquerra mal avinguda–, i fins i tot de la coalició centrista de Macron, a la qual tots donaven per acabada.

¿Què ha passat? En les europees i en la primera volta va prioritzar el càstig a Macron. Però en la segona volta estava en joc si l’RN, un partit de protesta d’extrema dreta, guanyaria, governaria França i podria paralitzar la UE. D’altra banda, contra pronòstic, l’esquerra de l’NFP i els centristes de Macron van arribar a un pacte tàcit per retirar els seus candidats pitjor col·locats en cada una de les 577 circumscripcions i que un dels dos (NFP o centristes) derrotés els de l’RN. I els electors han seguit al "front republicà". Aquesta vegada ja no hi ha hagut de facto un referèndum contra Macron, sinó un altre contra que l’RN de Marine Le Pen (l’extrema dreta) governés França.

La majoria dels francesos (l’RN va guanyar les europees i la primera volta, però amb només el 33% dels vots) i dels governs europeus han respirat amb alleujament. El populisme nacionalista ha sigut derrotat a França, pocs dies després que a la Gran Bretanya el laborista moderat Keir Stamer donés el cop de gràcia als nacionalistes del Brexit. Dues bones notícies a l’espera del que passi a Amèrica al novembre.

¿Què passarà ara? L’esquerrà NFP és el bloc guanyador amb 182 diputats, però queda lluny de la majoria absoluta de 289 escons. I a més està molt dividit entre els radicals de Mélenchon i els altres (socialistes, ecologistes i comunistes). L’única majoria possible seria un pacte entre l’NFP (o els seus no melenchonistes), els centristes de Macron i potser els liberals de dretes, que han tret uns 40 escons. Però aquest pacte és difícil i en tot cas molt laboriós.

Els socialistes i els ecologistes no pactaran amb Macron, un president que ha salvat els mobles, però que surt devaluat, sense exigir part del seu programa (tornar a la jubilació als 62 anys i més impostos als rics), cosa que xoca amb la medul·la espinal de Macron. I no és fàcil en una França amb un dèficit de més del 5% del PIB i un deute públic superior fins i tot a l’espanyol.

Notícies relacionades

Cuidar més enllà de l’imaginable

Liderar l’oposició i ser l’alternativa

Ara tot queda pendent de la constitució de l’Assemblea Nacional el 18 de juliol i la formació dels grups parlamentaris. Però, amb pacte entre els liberals i part de l’esquerra (o sense pacte), França ha evitat el pitjor, tot i que pot entrar en una fase d’inestabilitat, ja que serà difícil aconseguir una majoria sòlida.

Per als francesos, diumenge l’objectiu ja no era castigar Macron (com en les europees i la primera volta), sinó evitar que l’extrema dreta de Le Pen, tot i que s’hagi moderat, arribés al poder. Ara els pactes per governar seran més laboriosos (i tindran menys glamur) que el vot en contra. Contra Macron. O contra Le Pen.