Un Spotify per a Hollywood

El món de l’streaming ha deixat de ser el paradís que ens van vendre: un espai amb un munt de serveis, a un preu assequible, amb accés a un catàleg ampli i sense publicitat que es podia compartir (o gorrejar) lliurement. La realitat ara és diferent i ha forçat mesures dràstiques. Cada vegada és més freqüent tenir contractada una plataforma fixa i anar picotejant entre la resta. Ens donem d’alta, veiem el que ens interessa, cancel·lem i canviem a la següent. Acumular uns quants programes interessants abans de contractar és, per a molts, la manera més racional d’aprofitar els diners que costa una subscripció. Aquest atipament s’ha convertit en el pitjor malson de les plataformes: que retenir el client els 12 mesos de l’any s’hagi convertit en l’excepció o bé en el resultat d’oferir descomptes irrebutjables o de regalar mesos gratis per la tarifa anual. Tenir una clientela tan poc fidel no ajuda en absolut a resoldre el seu gran problema: l’absència de beneficis.

Amb freqüència, la innovació tendeix a mirar per sobre de l’espatlla als negocis tradicionals, com si la seva visió disruptiva els col·loqués en una posició de superioritat. Una cosa així li va passar a l’streaming, que en l’actualitat està experimentant una cura d’humilitat. Les mateixes companyies que presumien de visió de negoci i de donar a l’usuari el que volia han començat a fixar-se en models de negoci pretèrits com la solució a tots els seus problemes. La televisió, la que consideraven un mitjà arcaic i tronat, s’ha convertit en font d’inspiració. Si la publicitat i els continguts en directe han trobat el seu lloc en l’streaming, ¿per què no adoptar el format clàssic dels paquets de televisió de pagament en el món de les plataformes? A finals de l’any passat David Zaslav, president de Warner Bros. Discovery, es va convertir en el primer executiu que va dir que una associació entre plataformes seria la solució a tots els seus mals. "Per a mi està molt clar que si poguéssim empaquetar el gran producte que tenim (en al·lusió a Max) i comercialitzar-lo amb dues o tres (plataformes) mésper un preu específic, el resultat seria molt ben rebut pels consumidors i probablement reduiria la rotació". Als EUA ja s’estan produint moviments en aquest sentit. La companyia Comcast acaba de llançar una oferta que inclou Peacock, Netflix i Apple TV+ per una tarifa de 15 dòlars al mes. Disney oferirà una cosa similar aquest estiu: un paquet que permetrà accedir a Disney+, Hulu i Max per una tarifa única, que encara no s’ha fet.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La fórmula té desavantatges. D’entrada, redueix considerablement els ingressos, ja que la contractació conjunta és bastant més barata que una contractació per separat i les pèrdues s’han de repartir entre els participants del paquet. A més, implica la presència d’un intermediari, cosa que afecta la recollida i gestió de les dades de consum, respecte a les quals sempre s’han mostrat molt zelosos. Finalment, s’erosionen les marques individuals, ja que amb aquesta fórmula es comparteix espai amb la competència. Malgrat tot això, es corregeix un dels grans problemes actuals de les plataformes, al generar clients de més qualitat, amb menys motius per donar-se de baixa.

A hores d’ara no hi ha dubte que les plataformes no seran capaces de sobreviure amb el model d’abans. Un superpaquet de serveis, amb accés a tots els continguts a una tarifa més competitiva que la contractació per separat, podria ser l’incentiu definitiu per fidelitzar un client cansat de restriccions i pujades de preus. Amb un negoci que no acaba de ser rendible i un client cada cop menys disposat a pagar sembla que només les solucions radicals podran invertir la tendència i aconseguir allò que sembla tan esquiu: obtenir beneficis..