Trencaclosques polític a França

En les presses de Mélenchon, en el propòsit del centre i de la dreta de deixar fora d’un eventual acord de govern el seu partit, La França Insubmisa, el grup del Nou Front Popular amb més diputats, i en la falta de pràctica en la geometria variable es fa patent la complexitat del trencaclosques que han de solucionar els partits davant l’extrema dreta, la força més votada, que ha aconseguit més de 10 milions de vots, el triple del resultat obtingut en les legislatives del 2022. La cultura política de la Cinquena República, fundada pel general De Gaulle el 1958, respon a un sistema presidencialista en el qual el cap d’Estat disposa sempre d’una majoria del seu mateix color polític. L’única prova a què ha sigut sotmesa aquesta estructura fins ara ha sigut amb les cohabitacions –el partit del primer ministre era diferent del del president– durant les presidències de François Mitterrand i de Jacques Chirac, però en els dos casos els primers ministres van disfrutar d’una majoria folgada.

Per a França en primer lloc, però també per a la Unió Europea, és necessari que es doni al més aviat possible una resposta a la pregunta que d’una manera o una altra es formula tothom: ¿i ara què? Perquè és evident que prolongar la vida del Govern en funcions per falta d’acord al front republicà erosionarà la seva imatge i donarà un ímpetu renovat a l’extrema dreta; perquè la radicalització de les posicions anirà en augment si més enllà dels Jocs de París no s’entreveuen moviments determinants que permetin capitalitzar el resultat de diumenge mitjançant un acord estable de govern. Preferiblement, sense que hi hagi desercions en el si del Nou Front Popular, tot i que el líder dels insubmissos és poc donat a la contenció, i un acord del centreesquerra amb el macronisme pot ser per a ell un plat massa pesat per digerir-lo.

La reacció de l’electorat francès és una lliçó de responsabilitat col·lectiva que no s’haguria de malbaratar. En meitat d’una inèrcia política que registra un creixement permanent de l’extrema dreta euròfoba, que es va témer que aconseguís el poder en la segona economia de la UE, la mobilització va evitar el pitjor, però per a la cultura política europea allà segueix l’amenaça, disposada a treure partit de qualsevol senyal de debilitat.