Pacte per Ciutat Vella: Per a qui? Amb qui?

El consens és, segons el diccionari de l’IEC, un “acord, assentiment comú”, és a dir, un pacte acordat per tots els membres d’un grup. L’antònim del consens és, doncs, un desacord o trencament. La segons la RAE diu que consens és un "acord adoptat per consentiment entre tots els membres d'un grup".

Des de les últimes eleccions municipals, amb l’arribada del PSC al govern de la ciutat, hem vist com molts com molts veïns, veïnes i col·lectius del Districte de Ciutat Vella es queden sense resposta als Consells de Barri i a les audiències públiques. Hem vist també com s’ha blindat el Plenari tot reduint l’aforament i deixant fora dels òrgans de participació i governança els veïns que resulten molestos. I hem vist, en definitiva, com els consensos pretenen construir-se excloent deliberadament certs col·lectius i escoltant només a un sector que no genera conflictes i amb actors escollits políticament.

Durant l’últim any, les polítiques impulsades pel govern del PSC al Districte central de la ciutat han estat retòrica i políticament una impugnació de les polítiques públiques impulsades des del 2015. La lògica de l’higienisme urbà, contra la mobilitat sostenible, la persecució oberta de la pobresa o la priorització en respondre les demandes de qui no viu als barris sinó que se’n lucra d’ells, està al pol oposat d’entendre Ciutat Vella com un districte residencial. Un districte que, com la resta de la ciutat, està també travessat per les tensions de tota gran ciutat: bosses de pobresa, economia informal, conflictes de convivència i altres aspectes que es veuen principalment a l’espai públic. La lluita contra l’economia criminal és un altre cantar i, en aquesta problemàtica en qüestió, cap força política ni ex-regidor del Districte negarà la necessitat d’actuar eficaçment.

No obstant, l’aposta per cuidar i articular polítiques públiques a un districte principalment residencial ha d’anar per altres camins. Un districte on, diguem-ho clarament, encara hi viu gent i és per a aquesta gent que resisteix i s’organitza en comunitat per qui hem de dissenyar les polítiques. Aquesta aposta passa per prioritzar l’habitatge, fer front a la massificació turística i, sobretot, per no muntar un Consell Assessor d’un Pacte per Ciutat Vella on només hi ha ex-regidors (alguns ho van ser fa més de 3 dècades i algú només ho ha estat un any) i ni una sola representant de la societat civil. Un pacte amb un procés que se salta el reglament de participació i no anuncia pressupost associat. Un pacte que contempla només tres tristes sessions de treball, en eixos ja predeterminats i reunions bilaterals sense debat col·lectiu. Un pacte que evita parlar d’interculturalitat, racisme, especulació o massificació turística. En resum, un pacte que clarament aposta per un consens només sobre allò que li sembla adient al partit que governa.

El govern fa una crida a treballar per "la recuperació de l’atractiu " de Ciutat Vella, com si aquest Districte fora un objecte i no un organisme viu, dinàmic i divers, ple de veïns i veïnes que hi viuen, que curen unes d’altres, que necessiten protecció i amb les que s’ha de consensuar el present i el futur dels seus barris. Allò important no és, però, el nombre d’entitats convidades, sinó la diversitat d’aquestes, la capacitat d’escoltar i incorporar el dissens i la multiplicitat dels actors al procés. Entre les entitats que formen part del pacte hi ha moltes de gran valor per al Districte, però el problema no són elles sinó la pretensió del PSC de construir un pacte des de dalt, consensuat a dit només amb qui li convé. Els consensos es construeixen incorporant qui et resulta molest, amb la voluntat d’escoltar-lo i entendre que, en els conflictes que hi plantegen, hi ha qüestions de calat pel veïnat, que emparen i defensen l’interès general front al particular.

Notícies relacionades

Swifties, el poder dels fandoms

¿I ara què?

El Pacte per Ciutat Vella que avui es vol presentar a bombo i plateret no té l’aval de qui pateix les polítiques higienistes i neoliberals del govern. Per tant, no és un pacte, sinó un trencament. Nosaltres, com exregidors, no hi participarem de la construcció d’un pacte precuinat i imposat els objectius del qual no compartim.

Tant des dels encerts com des del reconeixement dels errors que hem pogut cometre durant els últims huit anys, aquests dos regidors tan inexperts com implicats en la vida dels barris, la forma en la que s’està gestant aquest pacte i allò que vola aconseguir (l’excel·lència, paraula utilitzada per expulsar la pobresa i encimar els interessos dels lobbies) no pot rebre el nostre aval. Estarem sempre disposats a contribuir al servei públic, però no a donar suport ni tan sols simbòlicament a polítiques que encobreixen l’expulsió veïnal i l’especulació amb sota mers eslògans com aquest Pacte per Ciutat Vella.