La política està de rebaixes
No fa falta rebobinar el debat Biden-Trump per constatar que en l’esfera democràtica la qualitat ja fa temps que es deteriora. Això produeix una embriaguesa amb ressaques fatals, com hem vist en totes les èpoques demagògiques i ara en el cas de l’Europa post Covid quan es retroalimenten el desconcert i la fatiga. Votem de manera aleatòria, sense saber molt bé què ens passa. Busquem culpables sobretot perquè ens agrada més sentir-nos víctimes. Preferim que ens enganyin perquè no ens agrada suportar tanta realitat. Neguem la complexitat per comprar falses solucions al Black Friday de les urnes electorals.
La fragmentació de la política correspon a la ruptura de les velles comunitats i al miratge de la hiperautonomia individual. Els mapes polítics de les nacions es van desencaixant i això s’ha traslladat al Parlament Europeu pel sistema estèreo. Cauen partits veterans, irrompen aliances sense futur i és difícil confiar en els lideratges de propensió narcisista o prefabricats a Instagram.
És que la política de consens ha caducat? L’eix franco-alemany, cada vegada més feble, entra i surt del fisioterapeuta; el bipartidisme sembla haver-se enfonsat; la dreta radical es reagrupa sense pautes i l’esquerra clàssica s’ha convertit en una amalgama de col·lectius indignats que reclamen drets impossibles.
A cada nació li afligeix un mal nou o, millor dit, un mal antic maquillat per la postveritat. La Gran Bretanya del Brexit ha vist naufragar els conservadors; a França el postgaullisme ha caigut, Macron està sol i Mélenchon fa de Robespierre; Meloni governa en una Itàlia sense democràcia cristiana ni esquerra; el canceller alemany ja no és de ferro i l’extrema esquerra avança. La inflació, els costos de l’energia i la immigració determinen resultats electorals de manera abrupta. És curiós que sigui a Espanya on ‒almenys en aparença i malgrat tot– queden més o menys en peu els dos grans partits, assetjats pels extrems.
Apostar per l’una o l’altra configuració del Parlament Europeu és de molt de risc, ni és clar que quedi revalidada la presidència de la Comissió ni qui liderarà el populisme de dreta, sense fórmula ni nord fiable. Mentrestant, vet aquí la Xina, sense tantes fissures, Trump es passeja pels jutjats i Biden s’empassa reconstituents portentosos. Li faran falta per afrontar l’espectacle electoral i sortir indemne de la cimera de l’OTAN a Washington, mentre Putin bombardeja Kíiv.
El cas de França sempre resulta molt teatral, per la seva idiosincràsia política i un gran sentit retòric. No fa falta ser un adepte de Marine Le Pen per adonar-se que ha modulat el seu partit de manera significativa des que va derrocar el seu pare i no obstant això el Nou Front Popular de Mélenchon –un dels personatges més destructius de la política europea‒ és vist com el redemptor de França. No és que no estiguem embrancats en el territori de la política disfuncional, però s’hi assembla molt. Faran falta llums antiboira.
