Yolanda, Sánchez i Garamendi

Avui, a molts països, les coalicions de Govern són un cruixir de dents. Allà hi ha França, després de la derrota de diumenge de Le Pen. I fins i tot la virtuosa Alemanya, on el tripartit de socialdemòcrates, verds i liberals ho té costa amunt. Però la majoria (?) de Sánchez és la més rocambolesca d’Europa. I potser no tant pels seus aliats, sinó pel mateix soci de Govern.

Sumar, electoralment, no suma –Galícia, Euskadi, Catalunya, europees– i Yolanda Díaz, que semblava que es menjaria el món, necessita reafirmar-se. I ha cregut que les 37,5 hores setmanals serien un bon reconstituent.

Però la medicina se li pot indigestar. Perquè, d’entrada, el Govern ho va plantejar com a compatible i fruit del diàleg social. I Yolanda, després de les desqualificacions a bastants empresaris, ja no té la credibilitat de quan la reforma laboral. Ara, després dels últims xocs i els augments no pactats del salari mínim, els empresaris la respecten menys i en desconfien molt més. I malgrat que l’economia tira –el paraigua de Sánchez–, passar a les 37,5 hores en dos anys té costos. I els costos –com a mínim– es discuteixen durament i es negocien.

No ho ha entès així Yolanda Díaz, que fins a la passada setmana –prepotent– renyava els empresaris i amenaçava de tirar endavant la llei. Però les coses són complexes. La jornada laboral –fruit de la negociació col·lectiva– ja no és a cap sector de 40 hores, tot i que en alguns (hostaleria, 39,4; comerç, 39,1 i agrari, 39) està molt a prop. Segurament, el president de la CEOE, Antonio Garamendi, exagera quan diu que les 37,5 hores sense reducció de salari seria com regalar –pagant les empreses– 12 dies de vacances. Però el cert és que no tant a les grans empreses, però sí en sectors intensius en mà d’obra i en moltes pimes (i empreses poc rendibles, que han de seguir perquè no pugi l’atur) seria un pessic o un cop als seus comptes de resultats.

Per això, els empresaris es resisteixen i el president de Cepyme, Gerardo Cuevas, en la seva assemblea i amb presència d’Isabel Díaz Ayuso, va atacar el Govern, dient fins i tot que va contra l’economia de lliure mercat. Més caut està Garamendi, que argumenta que va firmar un acord salarial amb els sindicats de 2023 a 2025 que no contemplava la reducció de jornada fora del que es pactés als convenis. I la Pimec catalana –que no està en l’òrbita de la CEOE– també està enfurismada contra les 37,5 hores.

El Govern ha pres nota. Així, el sempre discret ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, va dir la setmana passada al Japó (i en japonès) que calia donar un marge de flexibilitat a la reducció de jornada. Sigui quina sigui la força de Cuerpo en el Govern, el cert és que Yolanda Díaz ha suavitzat la seva posició i ara té menys pressa i s’obre a dialogar més.

Notícies relacionades

La creu de Sant Andreu

L’error convergent

El fons de la qüestió és el del meu esmentat interlocutor. El PNB i Junts ja han votat al Congrés una resolució instant el Govern a no legislar en aquesta matèria sense el consens empresarial. Després, si Cuerpo pintés poc i el Govern aprovés les 37,5 hores unilateralment, el més probable és que la llei fos tombada al Congrés, sumant el PNB i Junts els seus vots al PP. I això és una cosa que comportaria el final del Govern de Sánchez.

¿Com acontentar Yolanda Díaz sense perjudicar l’economia, deteriorar encara més el clima empresarial i evitar que el PNB i Junts votin contra el Govern per cuidar les pimes? Aquest és el sudoku amb què es trobarà Sánchez –i ni de bon tros el menor– a la tornada de vacances. Sánchez Llibre, el president de Foment, que va ser un subtil polític democristià, vigila i –tot i que no són carn i ungla– xiuxiueja a Garamendi: sigues suau, però no cedeixis, tenim tots els trumfos.