Ajuda augmentada per a Ucraïna

El caràcter irreversible del procés d’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN, remarcat per l’organització en la cimera que commemora els 75 anys de l’organització, està lluny de concitar la unanimitat dels 32 socis que, per contra, ben just dissenteixen quant a l’increment de l’ajuda militar al règim de Volodímir Zelenski. La capacitat operativa del material que rebrà Kíiv durant aquest estiu –bateries de míssils Patriot i avions F-16– augmentarà el seu sistema de defensa; l’absència d’un calendari precís per a l’ingrés confirma la prolongació de la guerra sense data de caducitat. La provocació de Rússia abans que comencés la cimera al desencadenar un atac massiu contra ciutats ucraïneses que, segons tots els indicis, va incloure el bombardeig d’un hospital infantil, i la reacció de Moscou davant el rearmament ucraïnès, que presenta com a fruit d’una "màfia armamentista", deixen sense marge de maniobra la diplomàcia.

La unitat estratègica de l’OTAN és sòlida, però té un límit: el càlcul de riscos de diverses cancelleries, que consideren inviable l’ingrés mentre es mantingui viu el conflicte. Una cosa és comprometre l’assistència a Zelenski l’any vinent per un import de 40.000 milions de dòlars i una altra de molt diferent és augmentar el desafiament al Kremlin, que, mentrestant, aprofita la guerra per potenciar la seva indústria militar i tancar aliances amb règims tan poc convencionals com l’iranià. Es dona, per la resta, una certa sensació d’imprevisibilitat en moviments tan pertorbadors de la unitat d’acció com la visita a Moscou del primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, president de torn de la UE, que té una sintonia amb Vladímir Putin ben coneguda.

Però el cert és que perseverar en la unitat és un requisit irrenunciable per gestionar el previsible augment de la tensió amb Rússia, que rep el suport de la Xina. La reacció de Pequín a l’acusar l’OTAN de rescatar un llenguatge "digne de la guerra freda" i de recórrer a un "lèxic bel·licista" adultera el debat sobre la seguretat al recordar que el Govern xinès no ha subministrat ajuda militar a Rússia, una cosa tan certa com que l’aliança estratègica amb el Kremlin alleugereix a Putin el cost de la guerra. La pretensió última de Xi Jinping és salvaguardar el vincle comercial amb Europa sota l’etiqueta de la nova ruta de la seda, però és improbable que tal objectiu sigui viable a mitjà termini mentre parlin les armes, la qual cosa és tant com dir que l’OTAN no reconeixerà en cap cas la presumpta no ingerència en el conflicte de la Xina per més que aquesta perseveri a presentar-se com una potència equidistant sobre les causes de la guerra.

Sobrevolat tot això per l’ombra de la possible elecció de Donald Trump el 5 de novembre si les enquestes tenen raó i Joe Biden insisteix a mantenir-se en la carrera. Perquè, si l’expresident ja va demostrar durant el seu anterior mandat una escassa afecció a l’OTAN i un interès manifest per certificar una entente cordiale amb Rússia, és del tot imprevisible imaginar amb quins ànims pot tornar a la Casa Blanca, fins on pot arribar la seva disposició a desentendre’s de la seguretat a Europa. Una incertesa que hauria de servir perquè surti enfortida la unitat de criteri dels aliats europeus.