Aparta’t, monument
Soc aquí. Jo i la Sagrada Família (o la Casa Batlló o la salamandra del parc Güell o el pont del Bisbe o...). Ai, que alta que és. N’he de sacrificar una part. ¿I aquestes dues veïnes? ¿Què fan? ¡S’han parat! Estan parlant. ¿Per què parlen? I aquests carretons de comprar horrorosos. Potser puc ombrejar-los... ¿I si els tapo amb la mà? ¡Això és! Un somriure. Cara d’entusiasme. He quedat fantàstica. La Sagrada Família no es veu gaire, la veritat. Suficient per deixar constància del meu pas per Barcelona (o Sevilla o Mallorca o Tenerife...). La comparteixo. Ja arriben les primeres reaccions.
Prokopis Christou, investigador de dinàmica social i psicològica del turisme, va publicar un estudi el 2020 en el qual analitzava els selfies realitzats pels turistes a Xipre. A l’informe, denominava "efecte ombrejat de l’atracció" a l’enquadrament dominat pel rostre i els cossos del protagonista de la foto, mentre l’espai destinat a l’atracció quedava comparativament insignificant. Aquest tractament de la imatge marcava una diferència davant el passat. L’autor animava a continuar investigant sobre la relació entre destinacions turístiques i narcisisme. Apuntava, per exemple, a la utilització de lemes narcisistes per animar la demanda en aquells llocs on es requerís. Per exemple, "la cala més bonica i desconeguda".
És només una capa més dels múltiples substrats del fenomen turístic. Aquest que vivim de manera diferent si som nosaltres els que arrosseguem una maleta o som els que patim un autobús atapeït per anar a la feina. Més enllà de percepcions personals, és evident que el turisme massiu afecta les destinacions i les persones. Especialment, quan el turista es converteix en el centre de la seva pròpia mirada. Autorepresentació, autoexposició, autopromoció... El destí convertit en simple escenari i els veïns, en extres o material sobrant. Distingir el fenomen no ens crea la solució, però potser aporta alguna clau per regular o diversificar l’oferta. (I també per conèixer-nos una mica millor).
