¿En declivi jo?

1
Es llegeix en minuts
¿En declivi jo?

El declivi representa una de les amenaces més fascinants i torbadores de la humanitat. Només cal fixar-se en Biden. De vegades t’arriba de manera incontestable, fatal, potser inesperada, com quan a la Pantera Rosa, feliç de la vida, de sobte li cau un piano de cua a sobre. Moltes d’altres, el declivi remet a una presència fantasmal, discutible. Per a uns és declivi, no hi ha dubte, i per a d’altres, per descomptat, un compte mal fet. Si l’enfonsament en qüestió és el teu, se’t fa difícil reconèixer-lo. Ningú vol fer front a l’instant en què descobreix la pèrdua de les seves qualitats, o la seva bellesa, o la seva joventut, o la seva força, o el seu instint.

Estar acabat exigeix un complex diagnòstic. No n’hi ha prou amb una segona opinió, ni una tercera, ni una cinquena, ni una enèsima per arribar a conclusions. Al teu cap sempre cap l’opció que la decadència sigui només una mala ratxa, i que quan desaparegui tornaran els dies gloriosos. Però cau també entre les possibilitats que això que atribuïm a una mala i llarga ratxa sigui la ceguesa que no vol contemplar la ruïna.

Notícies relacionades

Requereix molt valor mirar-se al mirall i enfrontar la idea espantosa que els seus millors dies han quedat enrere. En general, les persones que creuen haver estat en contacte amb l’èxit tendeixen a desenvolupar un caràcter insaciable: en volen més. No es conformen a ser grans en algun moment: desitgen continuar sent-ho sempre. Quan entreveuen l’ocàs, si l’entreveuen, segueixen endavant com si res, miren cap a un altre costat, xiulen.

Em fan pensar sempre en Norma Desmond, protagonista de Sunset Boulevard i relíquia oblidada del cinema mut, una actriu que va viure dies daurats a Hollywood i que ara és incapaç d’acceptar que aquells dies han passat. Aferrada a la seva majestuosa mansió i al seu cotxe de llegenda, un Isotta Fraschini, espera que un bon guionista la torni a l’estrellat. Quan un dia algú la reconeix, i li recorda que va ser una gran estrella, ella el corregeix i posa el verb en temps present: "Soc una gran estrella, és el cine el que ha empetitit", precisa.