‘Gilipolles’
-¿Per a què parlem? –pregunta la nena al seu pare.
-Tothom parla –contesta el pare.
Percebo de seguida que es tracta d’un paio divorciat a qui li ha tocat quedar-se amb la filla durant el mes de juliol. Estan esmorzant a la mateixa terrassa d’estiu que jo. La nena, com el pare, ha demanat un croissant a la planxa, que ell acompanya d’un cafè i ella d’un Cola Cao amb llet. El Cola Cao li han servit en un sobre petit que ella mateixa ha obert amb destresa per dissoldre’l en la llet. Deu tenir uns dotze anys i ganes de fastiguejar el seu progenitor. Diu:
-Els animals no parlen.
-Els animals –la il·lustra el pare– també parlen. ¿No sents als ocells?, això és parlar.
-Això no és parlar, això és comunicar-se.
-¿I quina diferència hi ha?
-Un ocell no pot dir gilipolles a cap altre ocell. Per dir gilipolles a algú cal utilitzar un llenguatge verbal.
(Aquí és on em pregunto si a aquesta edat llegeixen Barthes).
-Ves amb compte amb les paraules que fas servir–la reprèn el pare.
Després hi ha un silenci amenitzat per l’escàndol dels pardals, que es barallen per les engrunes de la brioixeria industrial que cau a terra, a sota les taules i les cadires. Al cap de poc, intervé de nou l’adult:
-Així que, segons tu, comunicar-se no és parlar.
-Ni parlar, necessàriament, és comunicar-se. La mama i tu parlàveu molt, però us comunicàveu poc.
-¿D’on ho has tret això?
Notícies relacionades-De la classe de Llengua. ¿Per què creus que he tingut un excel·lent?
La terrassa en què esmorzem està molt sol·licitada. Hi ha quatre o cinc parelles esperant que algú s’aixequi. Jo ja he acabat, fins i tot he pagat, per la qual cosa rebo mirades impertinents dels que fan cua, així que m’aixeco i me’n vaig. Ja a prop de casa, passo per davant d’un reixat a l’altre costat del qual hi ha un gos que sempre em lladra. Però avui, sorprenentment, m’ha anomenat gilipolles, amb totes les lletres.
