Lamine Yamal i les contradiccions d’Abascal

L’esport posa en contradicció els nacionalismes extremistes. La semifinal de dimarts hauria sigut d’una altra manera sense la immigració. És un exemple més de com Europa necessita i s’enriqueix gràcies a l’arribada de persones d’altres països, molt especialment del continent africà. Si és per guanyar Espanya, a Bardella no l’enutja que els francesos d’origen immigrant passin per davant dels francesos de tota la vida a la selecció. Ni tampoc a Abascal. En canvi, trafiquen amb la incertesa de milions de francesos i d’espanyols i assenyalen els arribats de fora per prometre unes solucions que no ho són. Si Europa expulsa els immigrants per aquesta por irracional del reemplaçament que encoratgen els ultranacionalistes, deixa de der viable. Això és el que ens hem jugat en la conferència sectorial sobre infància i adolescència. Centenars de menors s’amunteguen a les Canàries després de ser recollits del mar en els cayucos que els porten il·legalment de l’Àfrica. Venen perquè saben que acabaran tenint feina. Haurien d’arribar de manera ordenada, però el caos migratori és la primera pedra de l’edifici de la intransigència que construeix l’extrema dreta. No haurien de poder venir tots, ni campar al seu aire, però Europa els necessita i hauria d’aprendre a tractar-los d’una altra manera. Com a Lamine i a Mbappé.