Protegir l’adolescent Lamine

Diumenge, en les botes de Lamine recauran en gran part les possibilitats d’Espanya de guanyar l’Eurocopa. Juntament amb Nico, l’extrem de l’Athletic, simbolitza el joc que ha portat Espanya a la final del torneig: alegre, desinhibit, vertical, talentós. Sis partits després de l’inici de la competició, és d’esperar que a la pissarra del seleccionador anglès el seu nom estigui remarcat en vermell: per guanyar, Anglaterra ha d’esborrar Lamine del partit. Esperem que els anglesos ho intentin pel civil i no pel criminal, com diu el tòpic futbolístic. Si Espanya guanya la final, Lamine serà entronitzat. A la seva edat, no sé què és més difícil de gestionar del que se li acosta, si la victòria o la derrota.

Al Barça, Lamine ja és l’hereu de Messi. S’ha ratificat simbòlicament a l’aparèixer les fotos d’un jove Leo banyant un Lamine de sis mesos en una sessió del fotògraf Joan Monfort per al diari Sport. En una institució en crisi econòmica, institucional i esportiva, no és cap broma ser ungit com la nova estrella. Mentre Lamine sorprèn el món a l’Eurocopa, l’anterior jugador cridat a ser el successor de l’argentí, Ansu Fati, s’incorporava als entrenaments amb l’objectiu de lluitar per mantenir-se en el club. Ansu també va ser un adolescent precoç i talentós, però encadena anys molt durs. Als seus 21 anys, és un recordatori que el món del futbol és oblidadís i caníbal, que devora els seus propis fills.

A més, Lamine i Nico són un símbol polític. La seva biografia, la seva família, el seu barri... els converteixen a ulls de molts en el rostre de la millor faceta d’Espanya. Però a l’Espanya polaritzada, els símbols són llancívols. Els seus noms han aparegut aquests dies en les cròniques polítiques a compte de la polèmica sobre el repartiment entre comunitats autònomes dels migrants menors d’edat que es troben a les Canàries. Espanya és un país d’acollida en el qual els que no tenen esperança poden construir i canviar les seves vides i les dels seus fills, com Nico i Lamine simbolitzen, diu el relat. Fa temps ja que nens com ells poblen cada cap de setmana els camps on es juguen les competicions de futbol formatiu i altres esports. La pràctica esportiva és una drecera cap als seus somnis perquè l’ascensor social és lent. Les seves històries d’èxit són excepcionals, i com a tal no són la norma. No s’han d’acollir els menors immigrants perquè potser en uns anys donaran el Mundial a Espanya. Nico i Lamine simbolitzen el fruit del treball, el talent, el sacrifici i la dedicació, igual com la resta dels seus companys. No és just carregar-los amb un simbolisme polític que se’ls pot tornar en contra si la pilota no entra, en un moment en què la intransigència, l’odi i el racisme de l’extrema dreta i l’ultranacionalisme es distingeixen per Europa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Cal protegir i cuidar Lamine, i també Nico, perquè tots els pesos, simbolismes i responsabilitats que projectem en ells no els trenquin. És difícil imaginar què ha de passar pel cap d’un adolescent de gairebé 17 anys quan veu al mòbil el que l’envolta: les hipèrboles a la premsa, les declaracions dels polítics, els posts, reels i tiktoks propis de la seva generació, els Estopa cantant amb 60.000 persones "Lamine Yamal, cada día te quiero más".

Estimem-lo, cuidem-lo i ajudem-lo a ell i el seu entorn. Només és un adolescent amb bràquets amb un do per jugar a futbol.