Aquesta cosa amb ales

Em sabia l’alineació de l’Atlètic de Madrid de llavors, principis dels noranta, els noms d’Abel, Donato, Futre, Schuster, Aguilera, Juanito, Solozábal i companyia. Era l’equip del meu avi Fidel i, també, de la meva mare, tot i que ella era més d’escoltar Serrat i Moustaki. Jo vaig heretar aquesta passió sofridora igual que el temperament apaivagador de tots dos, com si als gens estigués escrit el destí en colors blanc-i-vermells.

El meu pare, en canvi, era del Reial Madrid, i suposo –és una reflexió que he anat fent amb els anys– que li va haver de doldre, en el seu orgull patern, que la seva filla gran, l’única amb la qual compartia aficions esportives, amb qui les practicava –ciclisme, tennis, ping-pong–, es decantés per l’equip del seu avi, i de la seva mare, i no pel seu. Però es va guardar aquest neguit, com tantes altres coses, gairebé tot el que sentia.

Mai l’hi vaig preguntar. No vaig arribar a plantejar-l’hi. No perquè tingués ocasió. Arribats a aquest punt de la nostra història, aquesta seria una excusa fàcil, i vaga. Simplement, no vaig voler fer-ho, em vaig conformar amb la relació que, malgrat tot, vam ser capaços de construir, distant i, tot i així, estreta. No és fàcil estimar bé qui no ha sigut ensenyat a fer-ho. L’educació emocional va ser una assignatura que moltes generacions d’homes no van rebre, ni tan sols van tenir ocasió de suspendre-la, els va quedar pendent, i això va tenir conseqüències, per a ells i per a les famílies que van decidir formar.

El meu interès pel futbol es va anar atenuant, la literatura va anar ocupant el seu lloc, un espai propi que avui ho inunda tot. Si bé vaig continuar recorrent a aquest esport, i a d’altres, com a recurs davant l’absència de paraules que s’interposava entre el meu pare i jo cada vegada que ens vèiem, un silenci que es tornava eixordador durant les seves freqüents estades a l’hospital. Així ho vaig fer l’any passat, durant el Mundial de futbol femení, la celebració del qual va coincidir amb les seves últimes setmanes.

Eurocopa

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Recordo, a l’estil Joe Brainard, el matí en què Espanya va jugar la semifinal, dels missatges que vam intercanviar, de com, malgrat el seu greu estat, es va esforçar per estar pendent del mòbil, de mi. Al cap de pocs dies, vam veure junts la final, tot i que aleshores ell ja no estava allà, havia començat a desconnectar-se de la vida –48 hores després, el van sedar–.

Ha transcorregut gairebé un any, i l’absència del meu pare està resultant present, i dolorosa, a l’Eurocopa. Després del xiulet final que va col·locar la Selecció a la final del campionat, vaig oblidar, per uns instants, que estava mort. Vaig agafar el telèfon i vaig buscar el seu número a la meva agenda per trucar-li. Al veure el seu nom a la pantalla, Papa, em vaig quedar sense respiració. Ja ho va dir Max Porter en el títol d’un llibre preciós El dol és aquella cosa amb ales, i es posa sobre el teu ànim, sense avisar, en els moments més insospitats.