Cohabitació i Constitució francesa

No obstant, el panorama immediat continua sent complicat. La Constitució de la V República, de 1958, va ser un vestit a mida del general De Gaulle, especialment després d’una controvertida reforma de 1962, que va establir l’elecció directa del cap de l’Estat per sufragi universal. Des d’aleshores, s’han viscut diversos episodis de cohabitació; això és, la coexistència entre un president de la República i una majoria parlamentària de signe polític diferent. N’han sigut tres. La primera, entre 1986 i 1988, amb Jacques Chirac, gaullista, de primer ministre sota la presidència del socialista Mitterrand. La segona, entre 1993 i 1995, de nou sota la presidència de Mitterrand, amb el centrista Édouard Balladur de primer ministre. I la tercera, entre 1997 i 2002, amb la presidència de Chirac i el socialista Lionel Jospin de primer ministre.

L’arquitectura constitucional pot, en teoria, funcionar sense grans impediments. En principi, la lectura de l’article 8 de la Constitució francesa (CF) porta a pensar que el president de la República és absolutament lliure de nomenar el primer ministre de la seva preferència. No obstant, l’article 49 ens fa veure que la permanència del primer ministre pot acabar si triomfa una moció de censura contra ell, aprovada per majoria absoluta en l’Assemblea Nacional. No hi ha un vot d’investidura del cap de Govern, com en el nostre país, però el president de la República, que ha d’assegurar "el funcionament regular de les institucions de l’Estat" (art. 5 CF), té el deure de nomenar un primer ministre d’acord amb la majoria de l’Assemblea.

El problema de fons és polític. La majoria alternativa a l’RN dista molt de ser homogènia, i cal dir el mateix de l’heterogeni Nou Front Popular (NFP), que constitueix la seva força principal. En l’NFP, el líder de la França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon, suscita una gran animadversió d’una part important de l’opinió, que detesta el seu messianisme pirotècnic, igual que molts d’altres odien l’arrogància glacial de Macron. L’esquerra està lluny de tenir un líder indiscutit per ser el nou primer ministre, tot i que Mélenchon s’hagi postulat per al càrrec. En aquestes condicions, Macron haurà d’esperar que hi hagi un acord en les esquerres, que, per ara, no desitgen acords amb les forces de centre i dreta que no han recolzat l’RN. Cosa que, per cert, fa preveure una crònica inestabilitat parlamentària, tret que la reacció anti RN es converteixi en un acord de coalició.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

En qualsevol cas, el president de la República mantindrà unes atribucions pròpies. La primera, la de presidir els consells de ministres (art. 9 CF), on és difícil imaginar que sigui un convidat de pedra. D’altres comporten que els ministres del ram hagin de tenir el beneplàcit del president de la República. Entre les seves responsabilitats hi ha la de garantir la integritat i la independència de la nació (art. 5 CF) i és el cap de les forces armades (art. 15 CF). Tot i que convé remarcar que, pel decret de 14 de gener de 1964, el president de la República és l’únic que pot disposar de l’arma nuclear. En política exterior, la constitució atribueix al president les funcions de nomenar els ambaixadors (art. 14 CF) i de "negociar i ratificar" els tractats internacionals (art. 52 CF). És difícil imaginar una sintonia fàcil entre Macron i l’esquerra davant la guerra d’Ucraïna i la de Gaza, quan l’esquerra mateixa no és unànime.

La cohabitació serà difícil, però que no donin la culpa a la Constitució. Les forces polítiques que van invocar la República per frenar l’RN, haurien ara de buscar en els valors republicans comuns les bases d’un acord.