Una Espanya renovada i simbòlica
La trajectòria de la selecció espanyola de futbol en l’Eurocopa 2024 ha sigut fins al moment irreprotxable, amb unes quantes fites esportives que ja formen part de la història i que poden culminar, demà, amb la consecució del quart títol europeu. D’entrada, és l’únic equip que ha aconseguit guanyar tots els partits en una fase final de la competició, exhibint, a més, un joc dinàmic i amb voluntat atacant. Si guanyés a Anglaterra, es convertiria en l’equip amb més Eurocopes i, per aconseguir-ho, hauria vençut ni més ni menys que a quatre seleccions campiones del món. Tot això sense ser ni de bon tros la favorita abans de començar el torneig. Al llarg del campionat, els que han destacat han sigut espanyols i joves, molt joves. La sensació han sigut els extrems –Nico Williams i, sobretot, Lamine Yamal, el futbolista més precoç de la història a marcar un gol en un torneig d’alt nivell, per sobre del rècord de Pelé–, però també cal anotar la presència d’altres futbolistes decisius –com Dani Olmo, Fabián, Oyarzabal, Merino i Rodri– que han dibuixat un estil que s’ha imposat entre els grans.
Des dels mítics triomfs del 2008 i 2012 en l’Eurocopa (dues seguides) i del 2010 en el Mundial de Sud-àfrica, la selecció espanyola no havia sobresortit en les grans cites. Amb l’excepció, és clar, de l’equip femení, que va aconseguir un Mundial el 2023. També va ser aquell any que el conjunt ja llavors dirigit per Luis de la Fuente va guanyar la UEFA Nations League, un prolegomen dels èxits actuals.
És aquí on s’ha de buscar el secret de la selecció. L’entrenador que va substituir Luis Enrique provenia de les categories inferiors i va aconseguir el campionat europeu sub 19 i el sub 21, amb bona part dels jugadors que ara estan sota les seves ordres a Alemanya. De la Fuente ha anat embastant un conglomerat que s’ha cohesionat amb el temps, més enllà d’individualitats i amb un esperit d’equip que ha donat els seus fruits. El camí no ha sigut fàcil, sobretot als despatxos. Des del 2023, la Federació Espanyola de Futbol viu un autèntic marasme, provocat per la coneguda i lamentable actuació de Luis Rubiales, però també per diversos casos que han anat esquitxant l’entitat, des dels contractes de la Supercopa a l’Aràbia Saudita fins a la possible adjudicació fraudulenta d’obres a la Ciutat del Futbol, passant per la detenció de directius i registres policials a la seu de la federació. La sensació d’interinitat (amb Pedro Rocha al capdavant, a l’espera de la convocatòria d’eleccions) no ha afectat la selecció absoluta.
Una Espanya jove, descarada i renovada s’ha convertit en el mirall d’un país que ha canviat, multiracial, divers. La generació Lamine Yamal demana pas no només en l’esport, sinó també en la seva implicació social. L’èxit futbolístic és també una victòria contra el racisme i la xenofòbia, contra les injustícies amb els immigrants. Un referent sociològic que ens parla d’una comunitat oberta, disposada a llaurar el seu futur. Desenes de pantalles gegants es desplegaran a Catalunya i a tot Espanya per animar la selecció. Més enllà de comptades polèmiques, el triomf del futbol serà també un antídot contra l’odi i a favor de la convivència.
