La Malinche i els becaris
Pel que sembla, està previst que el musical Malinche, el que dirigeix el productor Nacho Cano, creui l’oceà el març del 2025, però no estic gaire segura de com serà l’acollida a Mèxic, on descansen els ossos d’Hernán Cortés. No gaudeix allà de gaire bona premsa el conqueridor extremeny. Si més no, sembla arriscat orquestrar un espectacle per tal d’impugnar la llegenda negra entorn de la conquesta, un assumpte de complexitat endimoniada que potser convindria abordar amb més humilitat. El muntatge reivindica també l’idil·li entre Cortés i Malinche (molt més que la seva traductora al nàhuatl), però no sembla gaire prudent extrapolar la idea de l’amor romàntic al segle XVI, sobretot quan la Malinche (Malintzin, Mariana després) va ser una de les 20 esclaves entregades com a tribut als espanyols. ¿Una traïdora o la mare del mestissatge? Mèxic continua formulant-se preguntes identitàries en el laberint de la seva soledat. Però tampoc fa falta posar-se formidable: Malinche és només un espectacle, un xou, un divertiment. D’acord.
Però vet aquí que Nacho Cano, un dels fundadors de Mecano, mític grup dels 80, es va emportar per al repartiment 19 joves artistes mexicans, a qui pagava 300 euros al mes (després els va apujar el caixet a 500) per 10 hores diàries. Segons consta en l’atestat policial, els nois dormien en un hostal del centre de Madrid, quatre per habitació; se’ls entregava un val per a un menú de 10 euros, sempre al mateix restaurant; s’havien de costejar de la seva butxaca tant l’esmorzar com el sopar; i així. Encara que els nois es trobaven en situació irregular, l’organització assegura que estaven "becats amb un contracte de pràctiques". O sigui, l’explotació del becari, el vell truc; els sortia l’hora treballada/assajada a 1,89 euros. Una tarifa estrident, més si cap quan l’espectacle pretén relativitzar els excessos del sistema colonial. Potser és el que toca, ves a saber, o pagar-los als nois amb mirallets. Ombra aquí i ombra allà. Nacho Cano tenia dret a explicar-se, per descomptat, però va convertir la roda de premsa posterior a la seva detenció en la festa de la trabucada: "Si em troben mort a la cuneta, ja sabeu qui ha sigut".
Durant el seu al·legat, va dir el músic que es va desplaçar amb el seu equip a Mèxic, van fer un càsting i van seleccionar alguns "perquè tinguessin l’oportunitat de triomfar". ¿Triomfar? Alguna cosa grinyola en el fons, en aquest mercadeig amb les delicades il·lusions d’un grapat de joves. La casualitat ha volgut que l’assumpte Malinche hagi coincidit en els titulars amb el golàs de Lamine Yamal en el partit contra França i el repartiment dels menors no acompanyats que desborden els centres d’acollida a les Canàries. ¿Despertaran el mateix entusiasme Yamal i Nico Williams quan ja no triomfin? Els immigrants representen un dels desafiaments més apressants del segle XXI; mereixen un tracte just i digne, com a éssers humans, no només quan brillin.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
