Un vot molt particular
La politització del Constitucional deriva de la voluntat de controlar-lo
No puc abordar aquesta qüestió sense fer una prèvia lloança del Tribunal Constitucional, en els enyorats anys posteriors a la seva creació el 1980, quan tenia un elenc de magistrats, juristes de reconegut prestigi i d’un nivell científic altíssim. Recordo amb especial reconeixement el senyor Ángel Latorre Segura, un dels meus professors universitaris, autor d’Introducción al estudio del Derecho, que continua sent obra d’obligada lectura per a qualsevol bon jurista.
Però, potser per un mal disseny d’aquest tribunal, al qual, junt amb la seva funció de màxim intèrpret de la Constitució –que desenvolupa resolent recursos d’inconstitucionalitat, qüestions d’inconstitucionalitat i recursos previs d’inconstitucionalitat contra les lleis de les autonomies–, se li’n van endossar altres pròpiament jurisdiccionals, com resoldre recursos d’empara, que poden interposar els ciutadans condemnats per la jurisdicció penal. Això va suposar una allau de recursos d’empara que van convertir el TC en una última instància penal i, a efectes pràctics, van produir un col·lapse que es va solucionar, malament, amb reformes de la llei orgànica del Tribunal Constitucional per introduir uns requisits d’admissibilitat, com haver d’acreditar "l’especial transcendència constitucional" de l’assumpte, cosa que, tenint en compte que es tracta d’un concepte jurídic indeterminat, s’ha traduït en la inadmissió de recursos d’empara de forma totalment arbitrària fins arribar a la situació actual en què el Tribunal inadmet el tràmit ¡del 99% de recursos que s’interposen!
Dit això, també he d’assenyalar que la politització absoluta del Tribunal Constitucional actual deriva del mal ús per part del poder, de les potestats per nomenar els magistrats que el componen i, en definitiva, de la voluntat de "controlar-lo", que s’ha traduït en els últims anys en situacions escandaloses, alguna de les quals he denunciat públicament, com el fet de filtrar les deliberacions del tribunal i el sentit del vot dels seus membres amb caràcter previ als mitjans de comunicació, vulnerant el deure de secret que tenen els seus membres, com va passar en les deliberacions per dictar la sentència del 20 de juliol de 1999, sobre el recurs d’empara interposat per membres de la Mesa Nacional d’Herri Batasuna contra la sentència que els havia condemnat per pertinença a banda armada. Ha passat molt temps des d’aleshores, però, lluny de millorar, hem empitjorat notablement.
Si, com hem dit, el Tribunal Constitucional rebutja pràcticament tots els recursos d’empara, quan interessa políticament no tenen cap dubte a admetre’ls, es justifiqui o no l’"especial transcendència constitucional" de l’assumpte en concret, com acaba de passar amb el conegut i pudent tema dels eros a Andalusia, en el qual el Tribunal ha desbordat els límits competencials que li corresponen en matèria d’empara assumint competències pròpies del Tribunal Suprem, cosa que ha conduït, finalment, a deixar impune un dels casos de corrupció política institucionalitzada més greus d’Espanya.
Per si vostès pensen que estic emetent opinions personals, abandonin aquesta idea, perquè el que acabo d’expressar és, literalment, el que han manifestat els vots particulars formulats per tres magistrats i una magistrada del Tribunal. Permeten afirmar que la sentència del TC soscava la posició institucional del Tribunal Suprem i deixa indefens l’Estat en una matèria tan greu en l’àmbit de la UE com és la lluita contra el frau i la corrupció política. I, a més, els critiquen que ho fan de manera selectiva i voluntarista.
Vaig dir fa uns dies que el desencert del Tribunal Suprem al rebutjar la llei d’amnistia només pot corregir-lo el Tribunal Constitucional, i ho ratifico totalment, però sempre dins les seves funcions i no envaint les competències del màxim òrgan de la justícia penal.
