14 juillet: l’èpica i els monstres

França és la Història. La pàtria del republicanisme necessita, cada cert temps, submergir-se en l’èpica per retrobar-se i entendre les seves contradiccions. Han sigut 28 dies de tour accelerat cap a no se sap ben bé on; en qualsevol cas, cap al principi d’una etapa nova. Avui és 14 de juliol, dia de l’èpica revolucionària. També és el títol d’un trepidant llibre de l’admirat Éric Vuillard. Torno a les seves pàgines. "Als suburbis de París, la gent va començar a murmurar. A les nits es reunien a les tavernes, cridaven, renegaven, prenien una copeta preguntant-se si d’ara endavant podrien arribar a fi de mes. Tothom estava agitat, inquiet". Així ha vibrat París aquest estiu. L’estiu de les cinc estacions.

1. ‘Clarification’. La resposta immediata de Macron –quan encara es recomptaven les paperetes– al resultat de les eleccions europees que van coronar l’extrema dreta gal·la pretenia l’aclariment. Així va justificar el president de la República una decisió controvertida. L’avanç electoral, paradoxalment, només el compartien els seus adversaris: els guanyadors de les europees. Hi havia altres solucions, sens dubte, per haver reactivat la segona part del mandat quinquennal, apressat per un aggiornamento i rectificacions de fons. D’això es va escriure fins a l’avorriment després del xoc del 9 de juny. Però el president va prémer el botó vermell. I això ho va determinar tot.

La convocatòria exprés va condicionar les urgències de tots els actors. En menys d’una setmana va caldre concretar coalicions, programes i candidatures amb un teló de fons noir: les expectatives de l’extrema dreta ja constatades a les urnes. Un match ball digne de Roland Garros.

La bola de neu va anar rodant en cascada. Davant una situació excepcional, accions excepcionals. Acord en un dia per proposar el Nou Front Popular. Implosió d’Els Republicans, dividits en la seva aproximació a l’extrema dreta. I desconcert en la majoria presidencial. És d’allà d’on venim: de la urgència –o de l’oportunisme– per clarificar.

2. ‘Banalisation’. França és la Història. I des de la Segona Guerra Mundial hi ha un elefant a l’habitació de la Història francesa: l’extrema dreta. És una Guadiana que apareix, desapareix i reapareix. Hi ha un detonant de dues cares que la reactiva i li dona ales: el malestar social i el desarmament moral.

Va dir en algun moment Laurent Fabius, primer ministre amb Mitterrand, que el llavors Front Nacional apuntava de manera precisa problemes però proposava solucions catastròfiques per a la cohesió de la societat. Les fractures socials, que han augmentat incessantment la desigualtat en les últimes dècades –molt especialment arran de la crisi financera i la seva sortida neoliberal–, han abonat la desafecció política i l’emergència dels renascuts populismes. Cal ser tan conscient del seu perill com de la urgència d’atendre les arrels que l’alimenten.

És evident: els votants de l’extrema dreta francesa no són tots petainistes, ni homòfobs, ni masclistes, ni racistes, ni negacionistes; però, certament, els petainistes, els homòfobs, els masclistes, els racistes i els negacionistes se senten còmodes amb els que representen aquesta concepció –pura entelèquia de bandera i entossudiment– del que anomenen la França dels francesos. La seguretat, la immigració, la identitat. Una i trina. Digerible. Simple. Letal.

És la vella història del malestar. És, també, la vella història de banalitzar el mal.

3. ‘Barrage’. Barrera als ultres. Obstacle al fanatisme populista. Aquesta va ser la intenció de les candidatures que van desistir de competir en segona volta per impedir la victòria del lepenisme: un dessestiment a l’altura dels valors republicans. Barrage: aquesta també ha sigut la resposta del poble francès. Però hi ha hagut alguna cosa més.

Les urnes han mostrat un rebuig de l’extrema dreta. També han evidenciat un rebuig d’un macronisme que han anomenat napoleònic i d’unes maneres presidencialistes que hauran de canviar. I que ningú s’enganyi, perquè no val el trilerisme en cap latitud de l’espectre polític: també li han dit al Nou Front Popular que haurà de consensuar. Per això és inaudit sentir Mélenchon dir que el seu programa d’esquerres haurà de ser aplicat de manera íntegra. Aquesta és just l’actitud que els electors han castigat en Macron.

És una altra lliçó: compte amb l’arrogància. Compte amb voler unir sembrant la divisió.

4. ‘Soulagement’. És la paraula més sentida en comentaristes, la més llegida en columnistes, la més sentida als passadissos diplomàtics. La paraula que sents al carrer o al replà si hi ha confiança o complicitat. Soulagement. Alleujament. Alleujament per no veure la ultradreta a Matignon. Alleujament per no veure sacsejada una democràcia europea. Però, ¿i què més?

Ara s’obre una etapa nova a França amb ones concèntriques que ens arribaran a tots. Només cal fixar-se en el debat que Espanya viu sobre el repartiment ètic de menors immigrants, amb tot el seu cinisme en alguns que aquesta nit acompanyaran el gran Lamine Yamal.

5. ‘Confusion’. El president volia clarificar. En canvi, el que ha engendrat és una enorme confusió. Ara Macron somia aprofitar, lampedusianament, l’escenari: que tot canviï perquè res canviï. Els Republicans somien que els perdedors acabin guanyant. I el Nou Front Popular, el més legítim per formar govern, somia que siguin les seves idees, i només les seves, les que governin França.

No obstant, hi ha un aspecte cristal·lí entre tanta confusió. L’hiperpresidencialisme i les majories absolutes han deixat pas a un nou escenari que França haurà d’aprendre a explorar. La ciutadania francesa ha dit sí al parlamentarisme. Als consensos entre diferents: aquesta és la sortida a la perplexitat regnant. És un resultat a la italiana sense italians: una equació que a Espanya hem sabut resoldre. No és l’Imperi; és l’Assemblea. La que va néixer a partir d’un 14 de juliol.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

França és la Història. França és Europa. I potser és bo repassar altres pàgines d’Éric Vuillard. Les de L’ordre del dia, que mostren com el mercadeig d’interessos genera monstres letals per a les democràcies. El 1933 i el 2024. Torno a les seves pàgines. " Les ombres entren al gran vestíbul del palau del president de l’Assemblea; tot i que ben aviat ja no hi haurà Assemblea, ni president, i d’aquí a uns quants anys ja ni tan sols hi haurà Parlament, només un munt de runa fumejant".

L’alleujament és no estar en aquest context. L’alleujament és la serena èpica democràtica. L’obligació –aquí i allà– és atendre, amb solucions reals i rearmament moral, les arrels del descontentament. Així allunyarem els monstres.