Alice Munro i les ombres
Alice Munro, en una imagen de archivo /
El món literari canadenc continua revolt després de la revelació que Alice Munro, premi Nobel de literatura el 2013, va continuar convivint amb el seu segon marit, Gerald Fremlin, fins i tot sabent que havia abusat de la menor de les seves quatre filles. La víctima, Andrea Robin Skinner, ha fet públic el fosc secret mitjançant un text en primera persona publicat al diari The Toronto Star, just dos mesos després de la mort de l’escriptora, als 92 anys. Segons el relat, els tocaments, les insinuacions, els comentaris obscens i l’exhibir-se nu van començar quan l’Andrea tenia 9 anys. L’abusador, que va deixar d’interessar-se en la nena quan aquesta va arribar a l’adolescència, va reconèixer els fets i va ser condemnat a dos anys de llibertat condicional i a no acostar-se a cap menor sense que hi fos present un adult.
Quan va complir els 25 anys, la filla abusada va decidir confessar-l’hi després de llegir en una entrevista com la mare escriptora parlava de la formidable relació que mantenia amb la seva progènie. No era cert; l’Andrea no trepitjava la seva casa. Sempre segons el seu testimoni, l’autora canadenca va reaccionar com si li estigués revelant un episodi d’adulteri i no un cas de pederàstia contra ella, la seva pròpia filla. L’hi havia dit "massa tard", va replicar Munro; estimava el seu segon marit, i no estava disposada a negar les seves pròpies necessitats ni a sacrificar-se per les seves filles ni a compensar "els errors dels homes".
Notícies relacionadesAl contrari del que passa en les novel·les, la vida no sol prodigar-se en resolucions pristines, diamantines. Alice Munro no va saber protegir la seva filla, malgrat l’habilitat extraordinària que desplega en els seus relats per rascar el vernís, per penetrar en els racons, per submergir-se en la part més profunda de la bassa, "fins a les profunditats, on és fosc, on habiten les carpes, al llot". Aquesta cita posada entre cometes pertany a un relat titulat Vàndals que la canadenca va publicar el 1993, un any després que la seva filla li revelés els abusos. Un conte sobre un pederasta, veterà de guerra, taxidermista de professió, la nòvia del qual també decideix significativament girar full, mantenir-se en uns llimbs entre el perdó, l’oblit i l’egoisme.
L’art no hauria de col·locar ningú als altars. A Munro, la gran bussejadora, li va fallar l’autoconsciència; tot i així, la seguirem llegint per la seva aguda visió de la naturalesa humana, amb les seves paradoxes i terboleses, com ella mateixa. La cancel·lació no té sentit. L’actitud de l’escriptora, aquesta ocultació de la porqueria sota l’alfombra, és molt més freqüent del que pugui semblar. La família, l’escola, l’entorn pròxim constitueixen el cau favorit de les fures, i en el cas que ens ocupa emergeix almenys un parell d’interrogants: el pare biològic va saber i va callar, mentre la premsa canadenca no va publicar una sola línia sobre el judici contra Fremlin el 2005; res, ni una filtració. ¿Ningú es va atrevir a carregar contra la papessa de les lletres? En el repartiment de culpes, hi ha esquitxades.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
