¿Coexistència ‘pacífica’ PSOE-PP?

A Espanya, des de les eleccions de juliol del 2023 i, més encara, des de la investidura de Sánchez, vivim una guerra civil moral. A diferència del 36, la UE existeix i en formem part, la gent viu bé i no hi ha pistoles al carrer. Però l’enfrontament entre els dos blocs és "atòmic". Sánchez va ser investit amb una majoria "multiforme" i Feijóo va dir que era una estafa: el PP havia guanyat les eleccions i el sanchisme era soci dels que volien trencar Espanya. L’amnistia va ser anatematitzada no només per inconstitucional, sinó per immoral i per trencar la igualtat dels espanyols. I hi va haver grans manifestacions amb aire de croada.

Sánchez va replicar: hi havia un mur entre l’Espanya del futur, la que el recolzava, i la de la dreta i l’extrema dreta unides i que volia tornar al passat. Ha sigut un cosa insofrible, gairebé inhabitable.

Però passades les eleccions gallegues, basques, catalanes i europees, hi ha indicis de cert canvi. ¿Podem estar entrant en una "coexistència pacífica", res de pau, però si una reducció de l’absurda i estèril desqualificació total?

Potser. Primer va ser el pacte del CGPJ després de més de cinc anys caducat. El pacte és positiu, perquè és una exigència constitucional clau, però és un simple intercanvi de cromos, com el d’espies americans i russos en plena guerra freda. A més, hi ha hagut un acord entre el Govern i les CCAA (la majoria del PP) per traslladar a la península 400 menes, menors no acompanyats.

L’acord era gairebé obligat perquè la situació dels menes a les Canàries és un gran escàndol. I als territoris més afectats (Canàries i Ceuta) el PP és determinant. Però és només un petit pedaç que no resol els 6.000 menors apilats a les Canàries. Caldrà modificar la llei d’estrangeria perquè l’acollida de menes no sigui un pedaç voluntari anual, sinó un mecanisme reglat. I el PSOE i el PP ho han de negociar prèviament si ho han de votar després al Congrés. Les CCAA no ho podien aprovar. Falta acordar-ho amb el PP de Gènova.

A més, tant la renovació del CGPJ com el miniacord sobre els menes han fet esclatar el pacte autonòmic entre el PP i Vox que va permetre al PP aconseguir diverses CCAA la primavera del 2023 i va fer perdre a Feijóo les eleccions del juliol. I el divorci PP-Vox és positiu. El PP haurà de tenir un discurs més propi (i menys tremendista), i Sánchez no podrà continuar predicant que Feijóo vol ressuscitar la inquisició. Tots viurem una mica més relaxats si el llenguatge apocalíptic dels extrems condiciona menys el PP. I el PSOE.

El trànsit a una coexistència menys virulenta es produeix després de les eleccions europees. Quan el PP i el PSOE pacten (amb els seus socis europeus) que la presidenta de la Comissió serà la popular Ursula von der Leyen i el del Consell Europeu el socialista portuguès António Costa, no podien seguir amb la seva gran bronca a Brussel·les sobre els jutges o la immigració (el gran problema europeu). Havien de rebaixar doncs –¿quant?– les seves ganivetades a Espanya.

Europa també ha fet assumir a Feijóo que Vox és un aliat no només incòmode, sinó perillós. Feijóo s’ha d’avenir amb els líders del centredreta europeu, que han tornat a fer cas omís de l’extrema dreta i pacten amb els socialistes. Sánchez té menys problema perquè l’extrema esquerra és avui molt poc rellevant a Brussel·les.

Notícies relacionades

¿Com ens afecta la crisi climàtica?

Que car que és ser racista

I Vox no s’ha quedat en el grup d’extrema dreta de Meloni, que Von der Leyen no excomunica perquè no estripa les cartes i Itàlia és Itàlia, sinó que, llançat a la croada contra la immigració, s’ha passat a un altre grup més extremista, el d’Orbán i Le Pen. No és presentable a Europa i un estorb a Espanya. I Vox ha facilitat la tasca a Feijóo cridant "traïció", quan només s’ha pactat una cosa tan elemental com renovar el CGPJ i traslladar 400 menes a la Península.

Els líders autonòmics del PP es quedaran sense majoria, però Feijóo anirà, en el bon sentit, més lleuger d’equipatge.