L’OTAN, present i futur

Fa molt poc que Emmanuel Macron deia que l’OTAN estava "en mort cerebral", i no li faltava raó davant una organització que dubtava de la seva mateixa existència i no tenia gaire clar quins eren els seus objectius, una vegada desapareguda la Unió Soviètica que havia justificat el seu naixement. Quan el 2014 Rússia es va annexionar Crimea i va desestabilitzar el Donbàs com un primer pas cap a la seva posterior incorporació a la mare pàtria, l’OTAN no va moure ni un dit i Putin es va acabar sortint amb la seva al mòdic preu d’un sol punt del PIB, que va ser l’impacte que van tenir sobre la seva economia les tímides sancions que llavors se li van imposar. Potser aquesta tíbia reacció occidental el va animar a equivocar-se envaint el país el 2022, on ja va topar amb la nova OTAN que es podria dir ressuscitada d’entre els morts per obra i gràcia del president Vladímir Putin.

Perquè ha sigut gràcies a la por que va fer Putin a finesos i suecs que l’OTAN ara té 32 membres i que hi hagi cua de països que volen ingressar-hi. Fa quatre anys només nou dels seus països gastaven en defensa el 2% del seu PIB i ara ja són vint-i-tres els que ho fan, amb Espanya en un vergonyós furgó de cua de la despesa (1,28%), encara que Pedro Sánchez digui que això s’arreglarà el 2029. Ja ho veurem. El que passa és que avui, en vista de l’amenaça russa, aquest 2% es considera un mínim i ja es parla d’un 4% com demana Trump, que és un percentatge al qual alguns com Polònia ja arriben, una altra vegada per la por a Rússia. L’expansionisme de Putin l’ha conduït a un mal negoci, ja que ha revitalitzat la relació transatlàntica, ha incrementat en 1.300 quilòmetres la seva frontera directa amb l’OTAN, ha augmentat exponencialment les forces militars occidentals desplegades al seu veí immediat, ens ha fet apujar a tots la despesa en defensa (Alemanya l’ha doblada), el servei militar obligatori torna a molts països i ha fet tornar l’OTAN al món dels vius.

A la cimera de Washington, el tema central ha sigut Ucraïna, que voldria ser admesa com a membre de l’OTAN, i això avui no és possible perquè l’aplicació de l’article 5 de defensa automàtica ens portaria a tots a la guerra amb Rússia, que és una cosa que no volem. En lloc d’això se li ha ofert un pont amb mesures concretes en els plans diplomàtic i de seguretat cap a una "irreversible" adhesió futura, "quan els aliats hi estiguin d’acord i es compleixin les condicions". Així, es pretén lligar fins on sigui possible les mans de Trump si guanya les eleccions.

"¿I si ens retirem?"

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

Perquè aquest és el tema: aquesta OTAN tan esplèndida, que estrena nou secretari general, es troba pendent del que passi llavors, ja que Trump no amaga el desinterès que té cap a una organització en què els nord-americans paguen el 64% del cost i sobre la qual ja el 2018 va dir a Bolton: "¿Què et sembla si fem història i ens retirem de l’OTAN?". I el 2020 va dir a Ursula von der Leyen: "Si Rússia us ataca, no us vindrem a ajudar". La seva web de campanya diu que cal "revisar el propòsit i la missió de l’OTAN". Tan clar com això. Per aquest motiu, la National Defense Authorization Act del 2024, posant-se la bena abans de la ferida, exigeix dos terços del Senat per abandonar l’Organització, un percentatge que Trump no podria aconseguir mai tot i que sí salvar per la via indirecta de deixar-la sense finançament i sense tropes. Deixar-la dorment. Aquest és el risc.

I sense l’OTAN i el seu paraigua nuclear Europa es queda indefensa i probablement hauria de buscar algun tipus d’acomodament amb Moscou, fins i tot a costa d’Ucraïna. Tot i així, guanyi Trump o guanyi Biden, el més probable és que l’any vinent, sense dir-ho i enmig d’estrepitoses declaracions públiques de solidaritat, augmenti discretament la pressió sobre Zelenski perquè comenci a buscar el final del conflicte. En tot cas, el futur de l’Organització no es decidirà aquests dies sinó quan sapiguem el nom del guanyador el 5 de novembre. S’admeten apostes.