Àgora
Restar importància a les coses és una maniobra tàctica d’enorme utilitat. Convé dominar-la. És una qüestió d’actitud, com altres tantes coses a la vida, però també de llenguatge. Dius "no n’hi ha per a tant", "¿i què?" fins i tot simplement "¿i?", i la realitat queda rebaixada a l’instant, per a la teva tranquil·litat. També pots encongir-te d’espatlles, o balbucejar "pff", i igualment el tema en qüestió perd jerarquia. El món es redueix a un escenari en el qual batallen els que treuen importància a les coses i els que n’hi concedeixen massa. Potser cap dels dos té raó.
Només ets un nen quan comences a restar gravetat a coses de la teva incumbència. La meva filla té nou anys i ja ha trobat la manera a l’operació. Res li sembla terrible: ni veure gaire la tele, ni saber-se de memòria les taules de multiplicar, ni tan sols repudiar la Nocilla. La setmana passada li va relliscar una tauleta de les mans, va caure a terra, es va trencar el vidre, i en un acte de desdramatització modèlic, va al·legar immediatament: "Era molt vella". Però qui no està en aquesta carrera, la que li siguin igual moltes coses. Jo mateix he començat a treure transcendència a alguna cosa amb què fins fa ben poc em mostrava implacable: la conveniència de ser puntual. Ara ja crec en la vida flexible, en la qual és tolerable arribar una mica tard a les cites. L’afany per fer les coses en el moment oportú és lloable, és clar, que sí; però ens corroeix, t’aboca a una existència d’amargors, turmentada, i potser innecessària, si esperes que tot passi a la seva hora i no a una altra.
La caiguda de la importància admet diferents graus de mestria i audàcia. Em va divertir molt, en el seu dia, el que es posa en joc en una escena d’El triangle de la tristesa, pel·lícula amb què Ruben Östlund es va emportar el 2022 la Palma d’Or a Cannes. Els multimilionaris que prenen part en un exclusiu creuer pateixen les incomoditats d’una tempesta a l’hora d’un dels sopars. El iot queda a mercè de l’onatge mentre els passatgers miren de suportar com si res la situació, ja que és un sopar important, el que ofereix el capità. En una de les taules, aquella nit coincideixen dues parelles, els joves protagonistes, Carl i Yaya, i el veterà matrimoni que formen Clementine i Winston. En un moment donat, el Carl s’interessa per com es guanyen la vida els seus acompanyants. Donen compte d’unes delicioses ostres acompanyades amb caviar negre rus, quan el Winston explica que tenen un negoci familiar. Ho expressa en un to compatible amb una total falta d’importància, fins que precisa que "produïm productes d’enginyeria de precisió". ¿Què és això que fabriquen? "Productes que s’utilitzen per preservar la democràcia arreu del món", afegeix, crípticament. Quan el Carl persevera a saber quins misteriosos i gairebé modestos productes són aquests, el Winston no té més remei que aclarir: "Bàsicament, el nostre producte més venut és la granada de mà". Però ho diu amb admirable modèstia, reduint el fet a la mida de la mateixa granada, en si mateixa poquíssima cosa.
