Editorial
Triomf del futbol i de la convivència
A l’Eurocopa, han guanyat el joc i l’atreviment d’un grup heterogeni que és també exemple d’integració
La selecció espanyola de futbol ha aconseguit el que cap altra fins al moment. Alçar-se amb un quart títol europeu i ser la que més entorxats continentals ha aconseguit en la història. Una fita que s’ha fonamentat en el rigor i la serietat del plantejament del seleccionador, Luis de la Fuente, que ha sabut conformar un combinat que ha meravellat pel seu joc i que ha triomfat amb un altre rècord singular: haver alçat la copa després de guanyar els set partits que ha disputat. Quan Espanya va aconseguir la seva primera Copa d’Europa, el 1964 (contra la Unió Soviètica, en un clima d’alta tensió política), es va parlar de la "fúria espanyola", un concepte que es va mantenir en l’imaginari del país al llarg de tot el segle XX. Un futbol basat més en la voluntat i la gosadia que en la qualitat tècnica i la disciplina tàctica. No va ser fins als anys glamurosos de Luis Aragonés i Vicente del Bosque (entre el 2008 i el 2012), amb dues Eurocopes i un Mundial, que va variar la manera de jugar i d’oferir espectacle, amb una base sòlida que vertebrava l’equip i que llavors tenia marca blaugrana. Dels èxits d’aquella matemàtica del toc, la col·locació i la possessió de pilota, hem passat a un nou estil, que podríem batejar com de geometria variable. Un conjunt, l’espanyol, que ha mostrat una àmplia varietat de solucions i uns registres atacants de primer nivell, sempre amb la pretensió de delectar i de disfrutar jugant a futbol. Una de les imatges més precises per entendre l’èxit del 2024 (de Berlín a Berlín) és la que ha ofert la revista especialitzada Panenka. Els jugadors espanyols, convertits en una pinya, s’han assemblat als nens que xutaven al carrer i que, al ser requerits per pujar a casa a sopar, preferien continuar sent feliços amb la pilota als peus fins que es fes fosc.
Aquesta selecció s’ha basat en els combinats que també van guanyar Eurocopes comandats per De la Fuente: la sub 19 i la sub 21. En aquestes rojitas ja hi eren Dani Olmo, Fabián Ruiz, Oyarzabal, Merino i Unai Simón. S’hi han afegit jugadors tan solvents en defensa com Le Normand i Laporte (qüestionats al seu dia per la seva procedència francesa i la seva escassa espanyolitat); velles glòries rejovenides com Carvajal, Morata i Navas; autèntics referents mundials en el mig camp (com Rodri) i, per descomptat, els dos futbolistes que s’han convertit en símbols d’una Espanya diferent, diversa i aglutinant: Lamine Yamal i Nico Williams.
Han triomfat el futbol i la bellesa, l’atreviment i el desig infantil que s’allunya de les vel·leïtats de les estrelles i es construeix amb el convenciment d’un grup heterogeni que es comporta com una família ben avinguda.
N’hi ha, per descomptat, que s’han pujat al carro de les essències nacionalistes i s’han embolicat, com acostumen, a la bandera de la uniformitat, però la gran majoria dels ciutadans, en una època de convulsions provocades pel conflicte migratori i la necessitat de donar empara als més necessitats, en uns moments de crisis polítiques, s’han rendit a l’exemple de la integració, la convivència i la possibilitat manifesta de compartir junts un espai sentimental, representat en les figures dels més joves, els autèntics vencedors morals –pels valors que encarnen, pel seu origen i la seva història particular– d’aquesta Eurocopa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
