Ali

5

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

17 de de juliol del 2024. 06:18

0 Comentaris

Ali

L’Ali va néixer a Rawalpindi (Pakistan), de pares analfabets. Té setanta-dos anys i en fa més de cinquanta que ven diaris pels carrers de Saint-Germain. El recorre sense parar, a cavall de la seva bicicleta, al crit de "Ça y est, ça y est!!", per a continuació inventar-se un titular del dia que ens arrenca un somriure als seus followers asseguts als cafès. El seu tràfec ciclista em fa pensar que, de la mateixa manera que Bill Cunningham va tenir el seu –magnífic– documental, l’Ali també mereix el seu. El seu caràcter alegre amaga una vida plena d’amargors i clandestinitat, la d’un nen pària sorgit d’una novel·la de Kipling la història del qual no està a l’abast més que dels grans d’esperit, ja que Ali Akbar –"el més gran", en àrab i urdú, la seva llengua materna– no es va resignar mai. No es va resignar que el seu pare deixés de pegar-li cada dia, encara que fos fugint d’ell en un tren nocturn per al qual no tenia bitllet, ni a deixar d’aprendre a llegir ni a escriure, ni a saber comptar perquè a la vida l’enganyessin el mínim possible, com a tothom. L’Ali va ser pastor de búfals amb deu anys, vigilant nocturn, va netejar dipòsits de combustible en una gasolinera, va ser mosso de magatzem i cambrer en el rol d’un mercant, va conèixer tots els ports de mar, va estalviar tot el que va poder per enviar-ho a la seva mare i germans, que mai li van donar les gràcies per treure’ls de la misèria. La marea capritxosa del destí el portaria a la costa de Normandia, com un soldat del Desembarcament, i després a París, via Rouen, amb tot just vint anys. Abans de ser famós a Saint-Germain, va fregar plats sense papers, va ser encanonat per un pervertit que el va pujar fent autoestop en una autopista i després s’ho va voler cobrar en espècie, va dormir sobre un metre de neu el dur hivern del 72 als Camps Elisis, o entre ratolins sota terra en una cava humida d’un edifici al costat del riu. Ha treballat 15 hores al dia durant dècades, però no ha perdut mai l’humor, ni la generositat, ni les ganes d’aprendre, ni, el més important, les de viure, malgrat que les cartes li van donar bastos al néixer. Quan va prosperar, aquesta vida que estima però que sovint l’ha maltractat li va mostrar el pitjor del gènere humà i aquesta falta de gratitud dels seus éssers més pròxims, l’única ferida per la qual sagna. Però el karma va fer que d’altres, desconeguts, acudissin al seu rescat, i aquesta solidaritat que avui escasseja l’explica com el que ha vist un miracle amb els seus ulls. Contra tot pronòstic, la constància en la seva venda de diaris à la criée, un ofici en extinció a trenta-tres cèntims l’exemplar, dia rere dia durant cinc decennis, no l’ha portat a l’alienació pel treball, sinó a la celebritat en una vila de la qual té la seva Medalla d’Or, en un barri on tothom el coneix, l’estima i l’anomena pel seu nom. La tarda abans d’anar-me’n, una d’aquestes que t’arreglen inesperadament un dia horrible, l’Ali es va asseure a fer un cafè amb mi en una terrassa i em va donar una lliçó de vida sense jo demanar-ho, ja que exlicant-me la seva va posar una lupa en la insignificança dels meus problemes de petit burgès. Em recordava divertit, com si l’estigués veient en directe, com ell va ser el primer a assabentar-se que Mitterrand tenia una amant, al veure’l bouche à bouche amb Anne Pingeot ja de nit, o com "Gérard" –Depardieu– aixafa el seu cos exorbitant contra el seu fibrós i menut cada vegada que el veu. Un antic primer ministre ha corregut darrere d’ell per la rue Bonaparte cridant el seu nom com un xiïta a l’Aixurà per saludar-lo, i Jane Birkin li comprava Le Monde en aquell París que encara pagava en francs, mentre passejava el seu gos per la rue de Verneuil. Carla Bruni el va besar al Castel i Elton John el va convidar a un te a Lipp, tot i que l’Ali no sabia qui era Elton John. Potser per això el va convidar. Aquí rau el seu encant, en aquesta visió tan abnegada com innocent de la vida. Estant fondejat fora del port de Singapur, dues prostitutes xineses van trucar a la porta del seu camarot, després d’haver-se enfilat amb talons i minifaldilla per l’escala d’amura del vaixell ja negra nit. Ell creia que un grup de pirates havia pres el vaixell. Temorós d’Al·là i de costums monacals, el seu candor de joventut el va portar a dir que no volia "fucky-fucky" i els va regalar un cartró de Marlboro de contraban per la molèstia. L’Ali ha viatjat infinitament més que molts dels instagrammers que avui envaeixen el seu barri; ha posat per a Prada i Gucci, el somni de qualsevol influencer, i s’han escrit innombrables articles sobre ell, un home sense estudis que ja ha publicat tres llibres sobre la seva peripècia vital. L’Ali, tan ubic com fugaç, és un alquimista de l’existència, un home que sembla fugir d’una cosa que probablement va buscant, un ciclista etern que conversa amb un Déu que li fa descompte pels seus petits pecats, mentre fa pedalades amb el farcell de les notícies del dia a sobre. Tots creuen conèixer-lo, però el cert és que només uns privilegiats mereixen la seva atenció. Quan, en la seva subhasta diària, topem amb el seu somriure bo i la seva espellifada granota, aconsegueix que el que ja és costum sembli sempre atzar, i llavors un es diu que l’univers segueix al seu lloc, que Le Monde ha sortit una vegada més a la tarda gràcies a l’Ali, i que el món continua donant voltes mentre fem per viure.