Art
L’únic lloc on pot existir
Deia Bill Viola que el lloc on la seva obra es desenvolupa no és la galeria o un museu o una pantalla, «sinó la ment de l’espectador que l’ha contemplat»
zentauroepp44376432 turbulencies caixaforum foto bertran180719133816
La història de l’art, és a dir, els diàlegs que s’estableixen entre artistes que no s’han conegut, que no fan servir les mateixes tècniques ni tenen, aparentment, res en comú, és fascinant. Un dels últims casos de contacte que conec (i al qual he anat a raure per casualitat) és el de Ferdinand Hodler, un pintor suís de finals del XIX i primers del XX, i de Bill Viola, l’artista americà que acaba de morir. Hodler tenia una amant que va emmalaltir de càncer i que va viure l’agonia, fins al gener de 1915, en un hospital a la vora del llac Leman. Aquesta dona es deia Valentine Godé-Darel i, tot i que la relació ja no era íntima, Hodler la visitava cada dia. Al llarg d’aquest procés de decadència i mort, Hodler la va dibuixar, en va fer esbossos, més de dues-centes peces amb Valentine com a model moribunda. Hores després del traspàs, va pintar un oli (ara és al MET) en el qual la figura de Valentine, estirada, s’assembla al perfil de les muntanyes que voregen el llac. El cos inert i la natura viva, en una mateixa mirada. El cos sembla un paisatge i el paisatge s’acosta a un cos sense alè. Un descobriment atzarós em va fer pensar en aquesta col·lecció mortuòria arran de la desaparició de Viola. No tenia notícia d’una de les seves creacions, ‘The Passing’ (1991), en la qual barreja imatges fantasmagòriques i nocturnes (també subaquàtiques, una constant de les seves obres) amb detalls del procés de decrepitud i mort de la seva mare. Una de les últimes escenes del vídeo és la de la dona estirada al taüt, amb uns nens que volten per allà, inconscients del drama. ¿Per què Hodler i Viola van voler ser presents en els instants finals amb una voluntat artística que va més enllà dels sentiments (i els arracona)? ¿Com una catarsi? ¿Com un alliberament? ¿Amb la voluntat de deixar constància de l’espai íntim, a la ratlla de la pornografia sentimental?
Dialoguen, això segur. Com va fer Bill Viola al llarg de tota la seva carrera amb pintors del renaixement i del barroc, amb la presència sempre inquietant de la mort o, també inquietant, de la resurrecció. Recordo l’exposició del 2019 a la Pedrera. La lenta evolució dels cinc personatges "astorats", que amb una parsimònia coreografiada passen per tots els estats de l’ànima. O aquelles tres dones que travessen un teló d’aigua, delicat i robust alhora, i que, en realitat, ens parlen d’universos que s’evaporen en el no-res, del mínim instant fugaç en què una nena contempla, fascinada, el món i després avança cap "al país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers", com escrivia Shakespeare.
Deia Viola que "el meu material no és el vídeo, ni la càmera, sinó el temps". I, de fet, ens encamina més al procés que no pas a la desaparició. Contemplació serena i alhora astorada, sí. I deia que allà on la seva obra es desenvolupa no és a la galeria o en un museu o en una pantalla, "sinó en la ment de l’espectador que l’ha contemplat". De fet, afegeix, és l’únic lloc on pot existir. Amb la seva mort, ara ho rememorem.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
