L’última bronca de Rosa Regàs

Ja veig que no vols publicar el llibre, em va dir amb duresa, i em maltractes. Es va fer un silenci profund i dolorós, que vaig trencar: no tens de dret a dir una cosa així, Rosa. "¿Però llavors per què tardes tant a publicar el meu llibre?", em va etzibar. Vaig balbotejar una resposta qualsevol, incoherent, que malgrat els seus 90 anys ella va intuir insuficient i incomprensible. Va ser un diàleg absurd, en el qual la veritat no podia ser explicada, la veritat que no era cap altra que per culpa de la seva vellesa, dels seus oblits i del seu creixent cansament avançàvem a pas de tortuga. I com que no tenia ganes de dir-li que l’ajornàvem per culpa de la seva edat, li vaig dir que tot havia sigut per una distracció nostra, i que no tornaria a passar: sortiríem definitivament al maig.

A l’altre costat del telèfon, la vaig sentir alleujada i guanyadora. Va ser l’última reprimenda de la Rosa, i quan vaig penjar vaig tenir la certesa que ja no tornaríem a discutir mai. M’acabava d’honrar amb la seva última bronca, la marca del seu inoblidable caràcter. Va arribar el maig, el llibre es va imprimir in extremis i vam arribar a punt per a la presentació a Llofriu. Va ser en un matí radiant de primavera, en què la Rosa va poder ensenyar la bassa on es va banyar despullada, a punta de dia, cada dia fins al final, la biblioteca majestuosa que va començar a construir amb els llibres que li havia regalat la seva mare, i el porxo des del qual continuava somiant canviar el món.

Aquest últim dia a Llofriu quedarà fixat en la nostra memòria com un d’aquests esdeveniments mitològics, fora del temps, pels quals val la pena editar i viure. Allà, al cor de l’Empordà, la veu de la Rosa ja ressonava aquell últim dia com un record nostàlgic d’un món que ja se n’ha anat per sempre, en què l’esquerra il·lustrada pensava que el món es podria canviar llegint, editant o escrivint. Enmig del jardí, en una de les seves glorioses arrencades, encara va tenir temps de llançar la seva última invectiva contra l’Estat malvat i assassí d’Israel i la seva indignació per les dones que continuen morint per culpa de la violència masclista.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ànima insubornable

Eren les últimes espurnes d’una ànima insubornable, i potser perquè en realitat tot era molt bonic i molt trist alhora, vaig decidir anar-me’n sense dir res, pensant que ella no se n’adonaria. Però quan ja era a la porta, vaig sentir un crit sense veu: era la Rosa. "¿Però on vas?", em va dir, "sobretot dona-li molts records a la teva mare". Ens vam agafar de la mà una bona estona, en silenci. Va ser un instant, a Llofriu, però que val eternament.