El mur va ser un gran error

Però el mur ha ajudat l’immobilisme del PP. Si expulses l’oposició més enllà del mur, no la incites a ser flexible. I el pitjor per a Sánchez és que el mur entre la majoria de la investidura i l’oposició està molt foradat, perquè la majoria progressista és tan variada que no té un programa seriós. Aquesta legislatura només ha aprovat l’amnistia (i alguna cosa més), però està havent de governar sense pressupostos.

El PSOE i el PP són aliats en la coalició que governa Brussel·les, amb Ursula von der Leyen en la Comissió i el socialista António Costa en el Consell Europeu. Per això al final han hagut de pactar el CGPJ. No podien iniciar la legislatura a Brussel·les amb una querella pel govern dels jutges. Haurien fet un gran ridícul. El PP ha rectificat i el PSOE és criticat per alguns dels seus socis: "Pacta amb l’enemic".

D’altra banda, Sánchez necessita aprovar un canvi en la llei d’estrangeria per poder acollir a la Península –amb un mínim d’ordre– els prop de 6.000 menors estrangers no acompanyats concentrats a les Canàries. Sánchez ha pactat la reforma de la llei amb el Govern canari, pacte de Coalició Canària i el PP, i es creu amb força per exigir –per responsabilitat– el vot del PP. Però és que el necessita perquè part dels seus socis (els de dins del mur) no la volen votar. I el PP posa condicions perquè el PSOE no l’ha negociat amb la seva cúpula: "La votes perquè és necessària i està pactada amb les Canàries".

El mateix passa amb la llei del terreny –els dos partits creuen que seria positiva per a l’habitatge–, però, com que no s’ha negociat, el PP diu que no. I la llei no pot anar al Congrés perquè alguns socis de Sánchez la tombarien. A més, el PP –en això té bastanta raó– creu que la llei d’habitatge de la legislatura passada va ser un error. Es necessita incrementar l’oferta d’habitatges i els controls de preus no ajuden en un moment d’augment de la demanda de lloguer.

El fons del problema és que governar exigeix tenir pragmatisme i Sánchez necessitaria el suport del PP per a alguns projectes. Però, a la primera, els seus socis l’ataquen (pacte amb l’enemic) i Feijóo, que es considera anatematitzat, no té incentius per ajudar. O simplement no vol.

I així continua la guerra entre les dues cúpules. Sánchez, partint d’una normativa europea, diu que vol "regenerar" la democràcia controlant els "pseudomitjans". Però intentar "moralitzar" la premsa és molt escabrós. I Feijóo ha replicat dient que Sánchez ha d’escriure una tercera carta i anar-se’n perquè la seva dona està imputada pel jutge Peinado. Per allí... més soroll i crispació.

A més, el Govern ha aprovat un sostre de despesa per al 2025 de gairebé 200.000 milions que serà possible perquè l’economia tira (el Govern i l’FMI han augmentat la previsió del PIB del 2024 al 2,4%), i el dèficit públic estarà dins de les exigències europees. ¡Tant de bo! I el ministre Carlos Cuerpo ho va exposar de manera raonable.

Però la vicepresidenta María Jesús Montero (que és també la dos del PSOE) va aprofitar per atacar el PP. Tot és possible per la política del Govern, el contrari dels funestos ajustos de Mariano Rajoy. Però el cert és que les retallades van començar amb José Luis Rodríguez Zapatero (congelació de pensions) perquè en plena crisi econòmica ningú deixava a Espanya ni un cèntim i no hi havia cap altre remei. Zapatero va fer l’obligat, com després, Rajoy.

Notícies relacionades

Bielorússia agreuja la guerra d’Ucraïna

El factor d’incertesa

Ara el clima internacional és un altre i Sánchez ha pogut augmentar la despesa i el salari mínim. I li ha sortit bé. Però, si Montero gesticula massa al llançar els seus èxits contra el PP, no predisposa massa perquè l’oposició li doni un cop de mà en les lleis que necessita i que serien positives.

Malgrat el pacte europeu, així continuem. I amb el dubte que Sánchez tindrà en l’últim trimestre la majoria per aprovar els pressupostos del 2025. Serà el moment de la veritat.