El pacient o la malaltia

Fa un any. Sona el telèfon mòbil, un número ocult; dubto. A la fi, moc el dit cap a la dreta.

–Soc la Dra. XX, la seva endocrinòloga. He pujat a la seva habitació i vostè no hi és.

–He marxat aquest matí. M’han donat l’alta.

–¿Qui li ha donat l’alta?

–El cirurgià. I també tinc l’alta d’infermeria.

–Doncs l’alta l’hi havia de donar jo, i no el cirurgià.

–Ho sento. Senzillament, m’han dit que ja me’n podia anar a casa i m’han donat els papers.

Pausa. Penso: cal rebaixar-li l’enuig i necessito el seu suport. La doctora prossegueix:

–¿Quina dosi es pren de XX?

–Una pastilla diària. Me l’ha prescrit el cirurgià.

–Doncs l’augmentarà fins a tants mg més diaris.

–D’acord; però, si no em trobo bé els pròxims dies, ¿puc trucar-li o trobar-la a l’hospital?

–No.

–Llavors, ¿què faig?

–Vagi a urgències.

La setmana anterior, el cirurgià m’havia operat amb precisió i èxit. I, en tot moment, em va donar la informació amb claredat i humanitat: és excel·lent. L’endocrinòloga, per la seva banda, mostra uns coneixements notables. Les infermeres són el tresor de la sanitat, les que cuiden i curen, i fonen els dos verbs en un de sol, amb afecte i professionalitat. I l’hospital és un referent internacional de primer nivell. Em sento afortunada. Només puc donar les gràcies mil vegades per haver recuperat la salut. Però que aquesta anècdota serveixi per ocupar-me del lloc en el qual el sistema col·loca el pacient.

L’OMS, l’OCDE i altres organismes insisteixen que la persona ha de ser el nou enfocament de l’atenció sanitària; l’eix sobre el qual girin l’organització del servei, l’equip, la interdisciplinarietat i l’ambient. En concret: "L’atenció ha de basar-se en les expectatives i els valors del pacient, promovent la seva participació en la presa de decisions. Amb una relació personal duradora i no circumscrita a l’execució d’un protocol, i coordinant i integrant tots els professionals sanitaris a partir d’una bona comunicació". "Es busca el confort físic i el suport psíquic, alleujant la por i l’ansietat".

I és que centrar l’atenció en la persona millora l’adherència al tractament, el pronòstic i el benestar emocional. Per aconseguir-ho, es proposen la formació específica dels professionals, prioritzar la seguretat i la inclusió del pacient en la creació d’estratègies. William Osler, un dels fundadors de l’atenció primària, mantenia que "és molt més important saber quina classe de pacient té una malaltia, que la classe de malaltia que té un pacient".

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta setmana he moderat un acte en la Unió Consorci Formació (UCF), amb associacions de pacients. I m’ha impactat saber els anys que es pot tardar a diagnosticar una psoriasi, les dificultats per accedir a tractaments innovadors en el càncer de pulmó o la falta de coherència a l’hora de tractar un advocat que pateix de paràlisi cerebral, com si fos una discapacitat intel·lectual en comptes d’una disfunció motriu.

Així que els encoratjo a continuar defensant que els pacients estiguin en el centre davant tots els fòrums: des del Departament de Salut fins a la Marató de TV3 i Catalunya Ràdio. Ho recomana l’OMS. Ens en beneficiarem tots.