Adeu a laimprovisació

No soc fan antològica del grup en qüestió, ni una groupie de manual, els vaig escoltar una temporada, quan van sorprendre amb un estil personal que sonava francament bé. Les seves cançons s’escoltaven a tota hora, els premis els plovien i just en aquell moment van anunciar una apoteòsica i exclusiva gira amb data a Barcelona. El màrqueting i la sensació d’estar davant un esdeveniment imperdible van fer la resta. Divuit mesos després, amb prou feines escolto la seva música, no em sembla tan original i el grup en qüestió està desaparegut preparant un nou treball discogràfic del qual s’espera massa.

No són les úniques entrades que he comprat amb mesos d’antelació, també m’espera una obra de teatre el març del 2025 i algun concert més el novembre d’aquell any. Suposo que serà una alegria quan arribi... Si res m’impedeix anar-hi.

La indústria cultural en general i especialment la musical ens ha arrencat la capacitat d’improvisar, de regalar, d’emocionar-nos amb un pla. No només em costa projectar la meva il·lusió per una cosa que passarà el 2025, sinó que em genera ansietat i una lògica sensació d’irrealitat. Estic comprant la possibilitat d’anar-hi més que la certesa de fer-ho.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

El nostre temps lliure s’ha convertit en el menys lliure que existeix. Hipotequem els nostres plans futurs a decisions del passat i a situacions personals que són com els interessos: variables. Ho fem amb la cultura i també amb els amics. Programem trobades i àpats a mesos vista sense ni tan sols plantejar-nos la possibilitat d’un cafè improvisat per posar-nos al dia.

No sé el que em vindrà de gust fer en sis mesos, però sí que sé exactament on seré, a quina hora i amb qui. Em vingui de gust o no. Estaré en un concert perquè així ho vaig decidir i ho vaig pagar fa un any i mig.