A contrallum
Cacera d’elefants
El turisme de masses comença a provocar a les grans ciutats efectes semblants als de les plagues de llagosta sobre els cultius de cereals. El que el practica no s’adona del dany que ocasiona. De fet, està convençut que, a més d’ajudar l’economia del país que visita, s’ho passa bé. Ha consumit tants diners i tantes energies a viatjar a l’altra punta del món que no hi ha cap altre remei que enganyar-se. Per això no para. Si para, es deprimeix. En els concursos de la tele tothom diu que vol els diners per viatjar. ¿Amb quin criteri? Amb el de la llunyania. Com més remot sigui el destí, millor. Per això el Japó constitueix un objectiu recurrent per als espanyols i Espanya una meta habitual per als japonesos.
–Però si a Espanya tenim el Museu del Prado i la Sagrada Família i el Llevant i Andalusia i la Cornisa Cantàbrica –li va dir l’altre dia el presentador d’un programa a un jove que se’n volia anar a Tailàndia.
–Tot això està molt a mà –va respondre el concursant.
"Amé a quien no quise y desamé a quien tuve", deia Vicente Aleixandre en un vers memorable. Desestimem el que es troba allà mateix, al nostre abast, sense altre argument que el de la proximitat. Ens movem de manera compulsiva per sortir de nosaltres perquè detestem el que és pròxim. No desitgem arribar a Austràlia, sinó abandonar els nostres pulmons. El problema és que, allà on anem, continuem funcionant amb el nostre aparell respiratori i amb el digestiu, que tolera malament els menjars picants. El que de veritat ens ompliria és portar a terme un viatge astral, però no hi ha agències de viatge dedicades a aquest meravellós producte de consum. L’agència de viatges, si existís, és dins teu. Tanca’t al teu dormitori, ajeu-te al llit, concentra’t, tanca els ulls i imagina que ets capaç d’observar-te des del sostre. Només cal tenir paciència, disciplina i una mica de deliri.
–Molt deliri –protestaran alguns.
D’acord, però no gaire més que el que ens empeny a triar l’esgotadora Índia perquè sona bé això d’haver visitat la seva pobresa. De vegades, on més lluny es troba un de si mateix és a la seva pròpia habitació. Però en aquesta hi ha més perills que en una cacera d’elefants.
