El repte és el finançament

Contra l’amnistia hi ha arguments. Entre altres coses, perquè tantes vegades ho va negar el PSOE que ni Judes Iscariot. Tot i que, com va dir Joan Fuster en un dels seus coneguts aforismes, cal reivindicar sempre el dret a canviar d’opinió, és el primer que et negaran els teus enemics. I per descomptat que Pedro Sánchez té gent que no el vol ni en pintura. La crispació que s’ha fomentat ha arribat a tal punt que aficionats de la Roja corejaven a Alemanya el seu nom no precisament amb afecte.

No obstant, allò de l’amnistia és sobretot ardor patriòtic. Allò del finançament de Catalunya és infinitament més transcendent. I la seva invocació desperta totes les fòbies i alimenta els tòpics feridors i les pitjors falsedats. Només cal escoltar el Page de torn quan carrega contra Catalunya i denuncia la insolidaritat catalana envers la resta d’Espanya.

Notícies relacionades

L’enigma de l’FP

El risc d’un oligopoli bancari

És una fal·làcia que només es pot sostenir amb infinita maldat. En ls últims 40 anys Catalunya ha exercit una solidaritat sense comparació amb la que, entre d’altres, s’ha beneficiat any rere any una comunitat com Castella-la Manxa. Catalunya ha aportat molt més del que rep. Però els Page de torn no només ho ometen, sinó que a la primera oportunitat aprofiten per assenyalar Catalunya en lloc de reconèixer la seva contribució al desenvolupament de la resta d’Espanya.

Allò de l’amnistia és rellevant. Però que ningú s’enganyi: el veritable repte de país és el finançament. Aquesta, sens dubte, és l’assignatura més controvertida i determinant. Si Catalunya tingués una cosa que assemblés a una espècie de concert econòmic solidari, el secundari seria qui l’administra.