Uns vots gens particulars

Si ens fixem en la forma, la decisió de la majoria autodenominada progressista del TC significa a la pràctica que aquest tribunal es constitueix en l’última instància de la jurisdicció espanyola a què, formalment, no pertany. El Constitucional vetlla perquè les normes i les resolucions judicials s’ajustin a la Constitució i corregeix les violacions de drets fonamentals. Però no és, en cap cas, ni ha de ser, una espècie de tribunal de cassació al qual puguin acudir els condemnats a la recerca d’una rectificació dels tribunals ordinaris. El que ha passat en el cas dels eros té aquesta aparença i aquesta majoria del TC hauria de reflexionar sobre si no s’ha excedit en les seves funcions, moguda més per una consideració partidista que per la defensa de l’ordre constitucional.

Si atenem la forma, els vots particulars posen el dit a la nafra de la corrupció. Els responsables polítics no són ciutadans corrents perquè no intervenen únicament en els actes pels quals se’ls jutja, sinó en l’aprovació de les normes en les quals se sustenten aquests actes i en l’elecció dels òrgans de govern judicial. Exonerar algú perquè va complir una norma que és anticonstitucional traspua un aire d’impunitat que als ciutadans ens costa d’entendre, com expressen els discrepants. No estan sols en aquesta apreciació. I fins i tot en el cas que aquesta possibilitat tingués cabuda en les competències del TC, s’hauria de ser extremadament cautelós. El comú dels espanyols pot entendre que hi hagi ovelles negres corruptes, però el que resulta inacceptable és que es creïn estructures legals per emparar la impunitat i que aquesta pràctica s’estengui ni més ni menys que al TC. Els polítics han de tenir els mateixos drets que el comú dels ciutadans però no s’ha de perdre de vista que gaudeixen del privilegi d’aprovar les normes que emparen la seva actuació i en aquest punt la vara de mesurar ha de ser tremendament exigent. Més en la perspectiva de la decisió que haurà de prendre ben aviat el TC sobre l’amnistia en els casos de malversació.

Que algun dels magistrats que s’oposen a la decisió tingui una clara orientació política no hauria de ser l’únic argument de defensa utilitzat per la majoria que ha pres la decisió. En aquest cas, el dit no ens ha de distreure de la lluna que assenyala. Tots sabem que la corrupció política, vingui d’on vengui, mina la confiança dels ciutadans en les institucions i al mal infligit en el seu moment pel cas dels eros a la Junta d’Andalusia ara se suma el desgast del TC amb una decisió que podria alterar el seu estatus en el sistema constitucional espanyol.