Hammarskjöld

Ell ens va preguntar si havíem vist Hammarskjöld. Lluita per la pau, pel·lícula de l’any passat que s’ha deixat veure molt fugisserament a les grans pantalles del nostre país. Jo la vaig veure el 15 de juliol en un cinefòrum organitzat per la infatigable Anna Balletbò en nom d’això mateix, de la Fundació Internacional Olof Palme.

La pel·lícula explica l’últim tram de la vida del que va ser secretari general de l’ONU en ple procés de ¿descolonització? i en plena Guerra Freda. Els soviètics l’odiaven. Nikita Khrusxov va demanar a crits la seva dimissió. Kennedy no però el va fer espiar, el va sabotejar sempre que li va convenir i va donar llum verda a la CIA per ajudar a carregar-se Patrice Lumumba, el president del Congo tot just descolonitzat que no va poder ser perquè els belgues es resistien a deixar anar les mines allà i perquè el mateix Lumumba va cometre l’error de llançar-se als braços de l’URSS. No és impossible que Washington i també Londres tinguessin alguna cosa a veure amb l’"accident" aeri a l’Àfrica que va acabar amb la vida del mateix Hammarskjöld quan anava a una negociació impossible, amb els cascos blaus de l’ONU tot just estrenats encerclats per un infern de caos i d’hipocresia.

Per poc que sàpigues com va el món, et passes mitja pel·lícula pensant que Hammarskjöld era un aristòcrata fallit, un babau ensuperbit i fins i tot un friqui. De debò creia que l’ONU podia servir per a res més que per portar els cafès a les grans potències? Tot i que es va apuntar alguns grans èxits diplomàtics –que la pel·lícula no esmenta– a la Xina, Suez, l’Iraq i Laos, al Congo la va cagar sense pal·liatius. Tot el que va fer allà va ser un desastre.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però segons avança la història t’adones que ell també se n’adona. I que, sense cercar excuses ni fugir d’estudi, fa allò que ningú no s’esperava: perseverar serenament, amb tot en contra, fins el final. Quan va pujar a l’avió del que ja no baixaria, és gairebé segur que era molt conscient que ja només li restava una opció. Morir per tot allò pel que no l’havien deixat viure.

Si vostè no sap qui era Hammarskjöld, tot i que li van donar el Nobel de la pau pòstum, pregunti’s per què. Hi ha fracassos que il·luminen l’univers. Si l’ONU, avui un espectre o fins I tot una caricatura del magne somni d’aquell suec tan carismàtic com enigmàtic –místic amagat? homosexual encara més amagat?–, no ha desaparegut del tot, ni ha perdut tot el sentit, si resta una remota esperança… del que sigui, és per ell. Descansi en pau i en el majoritari oblit fins que estiguem tots preparats per recordar-lo.