Turisme: urgeix rectificar

Uns dies després, en un bar molt pròxim, un grup de nois i noies discuteixen vivament sobre el que ha succeït. No es mostren especialment satisfets. Però estan d’acord que el turisme ha superat tots els límits. I que no pot continuar creixent i creixent sense final. Intenten racionalitzar l’ocorregut. Un d’ells assenyala que accions com els atacs amb aigua no canviaran res ni solucionaran el problema. Una noia amb ulleres que ha vist les imatges de la BBC matisa que pot ser que arribi el missatge que a Barcelona la gent n’està farta i potser alguns turistes s’ho pensen i acabin triant una altra destinació.

No és arriscat afirmar que el problema ha entrat en una nova fase. I que alguna cosa, alguna cosa seriosa, s’ha de fer per intentar controlar i gestionar un fenomen desbordat. Mentre l’aeroport del Prat preveu un nou rècord aquest estiu, molts han començat a preguntar-se, alarmats, què fer, com cal actuar. A Barcelona i també en altres ciutats on els efectes negatius del turisme s’han convertit en insuportables.

Tradicionalment, el turisme ha estat vist amb simpatia. És més, s’ha gastat, des de l’Administració i des del sector hoteler i de la restauració, autèntiques fortunes per atreure els estrangers. Es tractava d’esprémer al màxim les òptimes condicions que la naturalesa ens va regalar, fonamentalment el bon clima i les boniques platges. Avui dia segueixen les campanyes, i la competició ferotge per ser els elegits.

Per molts, el turisme ha estat un regal fabulós. Un negoci molt lucratiu i relativament fàcil. Només s’ha d’atendre els visitants d’una forma més o menys decent, una cosa que, d’altra banda, no sempre s’aconsegueix. El leitmotiv, l’obsessió, passa pel "com més, millor". És a dir, com més turistes arribin, més diners ingressarem. Aviat es va començar a veure que no tot eren avantatges. Perquè al mateix temps que uns guanyaven diners a dojo, els altres havien d’aguantar-ne les molèsties. Estem parlant dels carrers plens de gom a gom, els sorolls a la nit, la brutícia, l’incivisme i les bretolades. Els propietaris d’hotels, restaurants i comerços s’omplen les butxaques, i els veïns aguanten estoicament.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fins que el got ha vessat. Abans, les incomoditats eren més o menys suportables. Interferien enutjosament en el nostre dia a dia, però, al cap i a la fi, podíem viure amb elles, podíem tirar endavant sense més dificultats. Fins i tot ens vam acostumar a arronsar-nos d’espatlles a l’observar els irreparables excessos urbanístics, les destrosses que s’estenen ominosament per la nostra costa. Ara, els barcelonins i els catalans veuen amenaçats, dramàticament amenaçats, els seus projectes de vida. Ja no són només molèsties. Estem parlant d’una cosa molt més profunda. Personal. El turisme ha començat a ser percebut com una greu alteració que s’interposa, que obstaculitza el futur. No és casualitat que els qui l’altre dia mullaven els turistes fossin nois i noies joves. Molts han constatat dolorsament, a Barcelona i en altres llocs, que llogar o comprar un pis és literalment una quimera.

Diuen els representants del sector turístic, després d’alarmar-se per les pistoles d’aigua, que són conscients de les dimensions del problema. Que s’ha de repartir el turisme geogràficament i estacionalment i que cal buscar un "turisme de qualitat" que gasti més. La veritat és que és urgent frenar, és a dir, fer el contrari del que hem estat fent des dels seixanta. En lloc de treballar esforçadament perquè vinguin més, fer-ho perquè no en vinguin tants. És tan complicat com urgent.