Els no llocs de les ciutats

Que les ciutats, les urbs, tinguin un parentiu etimològic amb la urbanitat i l’educació té molt a veure amb això de crear regles i adaptar-s’hi, tot i que sigui de mala gana. Un munt de persones compartint un espai ha de regir-se per normes i el bon hàbit ha d’imposar-se, tot i que incomodi: hem de reduir l’ús del cotxe per contaminar menys, hem d’impulsar l’ús d’altres formes de transport més sanes i sostenibles. Hi ha un pla superior que apunta que les futures generacions aniran amb bicicleta a tot arreu, i al meu barri ja no hi haurà tallers de cotxe i de pneumàtics. El dia de demà fa dies que va començar al meu barri: un dels locals que fa temps que està tancat a prop de casa meva sembla que vol obrir un negoci. De vegades aixeca la persiana a mitges i es veu cert tragí. L’altre dia em va semblar que darrere de la porta vidrada s’amuntegaven bicicletes. La botiga de joguines històrica que va tancar uns metres més enllà també ha donat pas a un local de lloguer de patinets elèctrics. El carril bici que van pintar fa anys davant el meu balcó està molt més freqüentat que el del Gornal, tot i que són grups de turistes en bicicletes del mateix color els que el recorren diàriament.

Torno a la idea dels no llocs amb freqüència al pensar en aquests senyals al terra que delimiten espais que com a vianant no puc envair, perquè no és el meu carril de circulació i puc ser alhora atropellada si em despisto. Són territoris moltes vegades buits, però que imposen la seva exclusivitat, igual que la que disfruten els cotxes i altres vehicles a motor. ¿I què dir de les voreres on s’han intentat esborrar antics carrils bici que encara s’utilitzen? Aquests no llocs són els més inquietants de tots, com rastres fantasmes de passejos que mai recuperarem els ciutadans corrents, que trepitgem amb cert neguit, encara lluny de la certesa del territori recuperat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No tots els no llocs són de confrontació, divisius. Els nous espais verds que vol desplegar l’Ajuntament de Barcelona són una promesa il·lusionant, els nous límits no separaran la ciutadania segons la seva manera de moure’s. Seran espais comuns que acolliran la vegetació en les variades formes que determini el terreny en si, ja sigui una paret mitgera o un interior d’illa de cases. Els nous eixos verds pretenen acostar la naturalesa als veïns, estendre els refugis climàtics que tant necessitem.

Sobre el mapa són un horitzó de possibilitats molt més factible que els quilòmetres de carril bici que fan ziga-zagues pels carrers de la ciutat i la seva àrea metropolitana i que, tret d’hores punta de circulació, sumen ben poc al confort i poca palanca poden fer per al canvi d’hàbits. La aposta seriosa per la descongestió i el medi ambient hauria de ser més transport públic i autobusos, metros i tramvies, el no lloc per excel·lència de les persones en trànsit.