¿Ursula contra Donald Trump?

Veurem què passa a Amèrica (falten mesos fins al novembre), però cal preparar-se per a una segona presidència Trump que no augura res de bo. Ni per a la cooperació internacional –imprescindible per a la lluita contra el canvi climàtic–, ni per a l’aliança entre Amèrica i els estats europeus que ha marcat el món des del final de la Segona Guerra Mundial.

Això és el que ha intentat el Parlament Europeu al reelegir Von der Leyen, una política forjada juntament amb Angela Merkel. Afrontar els greus reptes del futur exigeix a Europa un màxim d’unitat per poder continuar avançant. I Ursula ha sigut elegida amb 401 vots, que superen la majoria absoluta dels 720 diputats del parlament. I va ser proposada per gairebé tots els països del Consell Europeu (tret d’Hongria i l’abstenció de la Itàlia de Meloni) i pels tres grups polítics que des del principi impulsen la unió europea: els populars, abans democristians, els socialistes i els liberals. I a més ha compensat la pèrdua d’alguns vots conservadors amb el suport de la gran majoria dels verds. No hi ha hagut cap gir (suport de Meloni) malgrat que al Parlament ja hi ha tres grups d’extrema dreta.

El suport a Ursula forma un bloc sòlid, però ben divers (hi ha PP i PSOE, a Espanya enemics mortals) que garanteix la unitat i la pluralitat sense les quals no podrien fer-se ferms passos endavant. A Europa continuarà manant el centre (centredreta i centreesquerra) sense concessions a l’extrema dreta. I amb poc pes de l’extrema esquerra. La prova és que la presidenta del Parlament, Roberta Metsola, va ser elegida amb encara més vots, 561, perquè per alguns grups del PPE Ursula és massa oberta, pels només 91 de la nostra Irene Montero, candidata a l’esquerra dels socialistes.

Ursula va prometre primar la prosperitat i la competitivitat econòmica (davant els Estats Units i la Xina), potenciar la indústria de defensa (per Ucraïna i els dubtes sobre el paraigua americà), i un control més gran de la immigració il·legal. A més de l’ampliació. I seguir amb el pacte verd –signe del seu primer mandat–, però amb un enfocament pragmàtic. Ha pres nota de les protestes dels agricultors i dels sectors que se senten perjudicats. Tot l’altre són detalls per resoldre. Incloent-hi els fons per a vivenda (exigència del PSOE, influent en el socialisme europeu), que hauran de fer-se un lloc en el pressionat pressupost europeu.

El gran missatge d’Ursula –i el gran repte europeu– és en una llarga frase del seu discurs: "Europa no pot controlar tots els dictadors i demagogs del món, però ha de protegir la seva pròpia democràcia. Europa no pot determinar les eleccions arreu del món (al·lusió a les americanes), però ha d’invertir en la seguretat i defensa del seu continent. Europa no pot parar el canvi, però sí optar per acceptar-lo invertint en una nova era de prosperitat i millorant la qualitat de vida".

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els pròxims cinc anys (fins a les noves eleccions europees) seran claus per al món i per al model europeu de benestar social. No seran fàcils, però l’entesa de conservadors, liberals, socialistes i verds –demostrada amb l’elecció d’Ursula– era una condició necessària. Que sigui suficient és una altra cosa i molt dependrà que l’entesa doni fruits i que els principis –sempre necessaris– no ofeguin el necessari pragmatisme en el xoc amb la imprevisible realitat.

Mentrestant, França continua sense acabar de pair el resultat de la segona volta electoral. I a Espanya continuem amb el fum de les inconcretes propostes de regeneració democràtica de Sánchez. I del seu rebuig pel PP, que exigeix que dimiteixi pel cas Begoña Gómez. Però Canàries també hi és i veurem què passa amb la necessària reforma de la llei d’estrangeria.