Onada de calor
Viatge al voltant de la meva habitació
En l’època romàntica el desplaçament constituïa un ritu de passada. Ara no sembla que hi hagi expiació en la vivència turística. Vacances a casa, ¿i què?
cultura/La escritora Eva Baltasar, fotografiada en su casa de Cardedeu..jpg /
L’estiu ja ha instal·lat el campament. Fa calor. Gairebé tant com a Comala, el llogarret imaginari que Juan Rulfo es va inventar passejant pels carrers del seu poble natal, a l’estat de Jalisco; mentre el vent bullent udolava entre arbres i casuarines, el cap li va fer un clic: es tractava del murmuri dels morts, que saludaven els que anaven arribant. "La calor és tal a Comala que, els que allà moren, a l’arribar a l’infern tornen a buscar la manta", va escriure Juan Forn en un dels articles espaterrants que publicava en la contra del diari argentí Página/12. Repeteixo la frase, la de la manteta a l’avern, per donar-me ànims quan toca dosificar l’aire condicionat per la sinusitis i el mal de cap. La llum i la longitud d’aquests dies són impagables, però suporto malament la calor i l’energia nerviosa de la canícula, aquesta galbana amb un brunzit de vespes neuròtiques al seu interior.
Aquest any no hi ha estiueig. Em disposo a sobreviure’l a la ciutat, malgrat que l’ascensor està avariat, de les obres que retronen a l’àtic i del tràfec de paisanatge al pis turístic que ens van encolomar a la finca. Vacances a casa o un Viatge al voltant de la meva habitació, com el que va fer Joseph de Maistre el 1794. Exiliat del terror jacobí a Torí, a De Maistre li van caure 42 dies d’arrest domiciliari per haver participat en un duel prohibit, sis setmanes durant les quals va escriure aquesta broma divertidíssima amb què pretenia parodiar els llibres de viatges, tan en voga durant l’època romàntica. Tenia l’univers sencer a l’abast de la seva imaginació. ¿A què gastar diners? Ni exposar-se a les inclemències del temps, els lladres o —afegiríem ara— l’eventualitat que una fallada informàtica et deixi a l’estacada de l’aeroport. Així que es va dedicar a recórrer els 36 passos d’ample de la seva habitació "en totes les línies possibles en geometria", de l’escriptori a la butaca, de la butaca al llit, "aquest moble deliciós on oblidem, durant la meitat de la vida, les penes de l’altra meitat".
Estiueig domiciliari, doncs, amb el rebost i les prestatgeries ben assortides, entre altres lectures la d’un assaig que em crida l’atenció: Coches, aviones y mochilas. Imágenes movedizas del mundo presente, en què l’autor, l’antropòleg José Luis Anta Félez, sorprès per l’electricitat d’aquest desplaçament perpetu i mercantilitzat, promet des d’ensumar a les sales dels aeroports, fins a escorcollar les motxilles dels pelegrins a Santiago de Compostel·la. La qüestió és moure’s, com la cua retallada d’una sargantana. ¿Fa falta? Si en temps de De Maistre el viatge constituïa una mena de transformació espiritual, temo que ara no hi ha vàlvula d’escapament quan et trobes el mateix Starbucks a totes les cantonades. Continues sent el mateix tot i que et miris les bosses sota els ulls al mirall d’un hotel a Bali. ¿Són només turistes els altres? Cues, aglomeracions, un altre selfie. No ho sé, potser és gelosia inquieta, em dic, mentre compto els passos que disten de l’escriptori a la nevera.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
