Un any que en semblen quatre

Si es pregunta a l’opinió pública a què ha dedicat el temps el president durant el seu primer any de legislatura, de forma gairebé unànime, la resposta serà a la llei d’amnistia. Els nous subsidis o l’augment de l’SMI queden en un segon pla davant la sensació que Sánchez es reinventa cada vegada que ho necessita a fi de mantenir-se en el poder. La seva lluita contra els jutges, els casos de corrupció que tenallen la seva família i l’ocupació amb gent pròxima al seu partit de totes les institucions al seu abast fan de Sánchez un líder davant del qual avui ningú es manté neutral.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ell mateix, parlant des de la tribuna del Congrés d’"aixecar murs" i al no treure’s de la boca "la dreta i la ultradreta", en què semblen cabre des del seu punt de vista àmplies capes de la societat, ha generat una polarització de la qual li és impossible escapar i que l’ha acabat afectant. Els insults cada vegada que trepitja el carrer, per minoritaris que siguin, les seves riallades al Congrés a costa del líder de l’oposició, el relaxament del seu paper institucional en presència de Felip VI o les seves insolències a líders internacionals com Meloni o Milei han acabat dibuixant un lideratge altiu i deslligat de la gent comuna. És una imatge molt allunyada del Sánchez jove i fresc que es va presentar com un outsider davant Susana Díaz i va recórrer Espanya amb cotxe per guanyar-se el favor de la militància de base. Per acabar-ho d’adobar, els seus socis estan cada vegada més inquiets i això posa en un compromís un president acostumat a caminar sobre el filferro, però que ara veu com alguns dels que sostenen el cable de la governabilitat, com Junts, poden tenir la temptació de tallar-lo.

El president té un marge de maniobra cada cop més estret, però ja sabem que la seva capacitat de supervivència és més que un mite.