Un any que en semblen quatre

Si es pregunta a l’opinió pública a què ha dedicat el temps el president durant el seu primer any de legislatura, de forma gairebé unànime, la resposta serà a la llei d’amnistia. Els nous subsidis o l’augment de l’SMI queden en un segon pla davant la sensació que Sánchez es reinventa cada vegada que ho necessita a fi de mantenir-se en el poder. La seva lluita contra els jutges, els casos de corrupció que tenallen la seva família i l’ocupació amb gent pròxima al seu partit de totes les institucions al seu abast fan de Sánchez un líder davant del qual avui ningú es manté neutral.

Notícies relacionades

Tornada a l’escola: primer curs sense mòbils

Violència sense fronteres contra la dona

Ell mateix, parlant des de la tribuna del Congrés d’"aixecar murs" i al no treure’s de la boca "la dreta i la ultradreta", en què semblen cabre des del seu punt de vista àmplies capes de la societat, ha generat una polarització de la qual li és impossible escapar i que l’ha acabat afectant. Els insults cada vegada que trepitja el carrer, per minoritaris que siguin, les seves riallades al Congrés a costa del líder de l’oposició, el relaxament del seu paper institucional en presència de Felip VI o les seves insolències a líders internacionals com Meloni o Milei han acabat dibuixant un lideratge altiu i deslligat de la gent comuna. És una imatge molt allunyada del Sánchez jove i fresc que es va presentar com un outsider davant Susana Díaz i va recórrer Espanya amb cotxe per guanyar-se el favor de la militància de base. Per acabar-ho d’adobar, els seus socis estan cada vegada més inquiets i això posa en un compromís un president acostumat a caminar sobre el filferro, però que ara veu com alguns dels que sostenen el cable de la governabilitat, com Junts, poden tenir la temptació de tallar-lo.

El president té un marge de maniobra cada cop més estret, però ja sabem que la seva capacitat de supervivència és més que un mite.