Reflexió
¡Ens persegueixen!
SEGLED’OR DECINE 3 Alberto Ammann, que es va emportar un Goya coma actor revelació a ’Celda 211’, tornarà amb ’Lope’, on es posarà a la pell d’un gran de les lletres espanyoles, Lope de Vega. El film tindrà amor, aventures i alguna batalla èpica a l’estil ’Alatriste’.
Tinc un amic que el primer que fa quan s’aixeca del llit és buscar un motiu per començar el dia emprenyat. I no para fins que el troba. Llavors es queda tranquil. Bé, la veritat és que això que "es queda tranquil" és un dir, però bé, sí, en certa manera es calma perquè el malestar proporciona sentit a la jornada. El motiu de l’enuig pot ser de caràcter domèstic o polític, és igual, el cas és que satisfaci les seves necessitats de sentir-se fuetejat, perquè tot el dolent que li passa té el seu origen en un complot ordit per perjudicar els seus interessos, siguin quins siguin aquests, ja que canvien de direcció com un penell sotmès a vents creuats.
Després remuga durant una estona l’ofensa que li han fet els seus fills, o la seva dona o el govern de la nació, i quan la seva caldera anímica es troba a punt d’esclatar, agafa el telèfon i em truca.
–¿Què tal? –pregunto creuant els dits.
–Doncs malament. ¿Has sentit les notícies?
Aquí és on no sé si dir-li que sí o que no. Normalment prefereixo dir-li que no per evitar, d’entrada, una complicitat indesitjable. Llavors ell em dona la mala notícia i l’analitza amb una minuciositat digna de millor causa apujant el to de la seva veu al ritme de l’anàlisi. Significa que em parla a crits perquè em faci càrrec de la gravetat de la història.
En un altre temps, jo acostumava a dir-li que no es fes mala sang, que no era bo començar la jornada enverinat per això, per allò o pel de més enllà. Però llavors em titllava d’insensible i el seu emprenyament pujava d’intensitat fins que un dels dos enviava l’altre a la merda. Ara no, ara li dono la raó perquè he acceptat que hi ha gent així, gent que necessita relacionar-se amb el món en termes de malestar. Normalment, són personalitats que veuen conspiracions a tot arreu. Freud deia que els deliris paranoics de persecució constituïen temptatives de reconstruir un món reduït al caos absolut. I és veritat: la idea que ens persegueixen, i que ho fan de manera organitzada, resulta molt alliberadora perquè ho explica tot i dona sentit a l’existència. Potser el meu amic, en el fons, és un llest.
