Kamala a la foguera

¿Serà Kamala Harris la candidata demòcrata a la presidència? Sobre el paper, aquesta és la hipòtesi probable, però la realitat és més sinuosa. De fet, per utilitzar un peculiar oxímoron, l’actual vicepresidenta és la pitjor-millor substituta de Biden per al combat del 5 de novembre vinent. Són tants els motius per defensar-la com motius tenen els que la rebutgen i amenacen de convertir la propera convenció de Chicago en una guerra civil.

El 22 d’agost és el darrer dia per al nom definitiu del candidat, i està tan oberta la possibilitat de presentar candidats alternatius que el risc de convertir la convenció en un espectacle de fang és, a hores d’ara, el tema estrella dels debats televisius. De moment ballen diversos noms alternatius: des de Josh Shapiro, l’actual governador del poderós estat de Pensilvània, fins a la governadora de Michigan Gretchen Whhitmer, amb el nom de Michelle Obama en el calaix dels desigs fallits. Per molt que Michelle és més popular que Kamala, i que és el somni electoral dels demòcrates, ella mateixa ha deixat clara la seva negativa en múltiples ocasions. I en el cas que algun dia arribi a postular-se, no ho farà d’aquesta manera precipitada, i a les portes de les eleccions.

Mentrestant, ¿què passa amb Kamala Harris? Per quin motiu no és rebuda amb l’alegria previsible. Al capdavall semblaria raonable que la vicepresidenta fos la candidata presidencial a aquestes alçades de la cursa, i ella mateixa ja ha acceptat la candidatura. Amb la mateixa urgència s’hi han mostrat a favor molts noms propis, des de famosos com Robert de Niro o Barbra Streisand, fins a líders polítics i donants. Però no tots estan contents, Obama entre ells, que ha celebrat la retirada de Biden alhora que ha evitat donar suport a Harris.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

En contra de la vicepresidenta s’acumulen molts arguments, el primer dels quals té a veure amb l’índex de popularitat més baix de la història d’una vicepresidència: del 23 al 28%. Harris no agrada als propis, en part per la imatge arrogant i les denúncies velades d’autoritarisme: "not a healthy environment", denunciava el mitjà Politico en explicar les desercions de múltiples alts càrrecs, des del seu cap de personal, fins a secretaris de premsa, o el director de comunicació. Més enllà del seu caràcter, són molts els demòcrates que diuen que Harris "és pitjor que un Biden agònic" perquè posa en perill estats clau com Pensilvània, Wisconsin o Michigan, on el vot dels "homes blancs de classe mitjana-baixa", que va ser decisiu en l’èxit de Biden, es perdria amb l’actual vicepresidenta. També consideren que es podria perdre la precària majoria que ara tenen els demòcrates a la Cambra Alta, les eleccions a la qual són el mateix dia de les presidencials. És a dir, Trump no només podria guanyar la presidència, sinó controlar les dues cambres de representants. Amb aquests arguments sumats a la seva impopularitat i al rebuig intern visceral que provoca Harris, la hipòtesi d’una convenció sorollosa a Chicago, que doni una imatge d’olla de grills, és molt alta.

Però si els motius del seu rebuig són considerables, també són potents els motius per defensar-la. D’entrada, hi ha consens que Kamala pot atreure el vot afro i el vot femení, i és millor opció per evitar la deserció dels votants joves. A més, ja formava part de la cursa electoral, de manera que tota l’estructura i els recursos econòmics passarien amb normalitat a la seva candidatura. A l’inrevés, canviar de candidat crearia un seriós problema amb els fons de finançament aprovats per a la candidatura de Biden-Harris, i que, amb un nou target, hauria de passar pel Comitè Nacional Demòcrata. Temps preuat perdut, doncs, i el risc altíssim que l’equip de Trump fes un pesant soroll judicial. Alhora, Kamala Harris ostenta tot el poder comunicatiu de la Casa Blanca i la lògica visibilitat que li atorga el seu càrrec. Per inèrcia, doncs, per complicacions financeres i logístiques, i per la força del seu càrrec, la seva candidatura sembla la més adient. Si és el cas, seria la primera dona, afroamericana i asiàtica a entrar a la cursa presidencial. La qüestió és si arribarà a la Casa Blanca o es cremarà a la foguera del poder Trump. De moment ha de ser candidata, i ni tan sols aquesta opció és, a hores d’ara, segura.