Riu

Riure’s d’un mateix és una idea atractiva, i fàcil de plantejar. Però després cal posar-s’hi. Fins que et surt bé, requereix bastant entrenament. Així estic amb la meva filla. Fa una setmana, al final del campament al qual la vam apuntar, els organitzadors van entregar als nens alguns diplomes, i a ella li’n van atorgar un A la millor caiguda. No li va fer gràcia a la primera, ni a la segona, potser una mica a la tercera, però sens dubte va ser un bon exercici per iniciar-se en l’art de no prendre-se seriosament un mateix. Li vaig explicar que val la pena fer-ho, i que parla sempre bé de la persona que ho aconsegueix. No poques vegades és també l’única sortida a una situació delicada, en la qual un ha pogut ficar-se per la seva pròpia malaptesa. Gairebé mai és mala idea restar-se importància exercint certa autocrítica humorística.

Em vaig quedar amb les ganes d’explicar-li una anècdota de Bennett Cerf, fundador de Random House, que en certa ocasió va encertar a recórrer a l’humor per superar una crisi que va amenaçar de destruir la reputació de l’editorial. Va passar en els anys 40. Els Estats Units havien entrat en la Segona Guerra Mundial i no van tardar a produir-se una allau de llibres sobre la contesa. Quan va acabar, una de les obres que van veure la llum va ser la de Quentin Reynolds. La revista Reader’s Digest havia desenterrat la història d’un canadenc anomenat DuPré, que havia treballat per al Servei Secret britanicocanadenc emprenent grans gestes a París per a la Resistència. Capturat pels nazis, no va cantar malgrat les tortures. Va aconseguir escapar, i va tornar al Canadà com a heroi i va recaptar fons per construir escoles i edificis del Govern.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

Reader’s Digest va enviar Reynolds a escriure la història, i el periodista va dir un dia a Bennett Cerf: "Estic fent un article, però crec que podria arribar a ser un llibre". L’editor li va comprar la idea i van buscar títol: L’home que no volia parlar. Llavors, una nit, Cerf va rebre una trucada de l’editor del Calgary Herald. "Em temo que tinc males notícies per a vostè. El seu senyor DuPré s’acaba d’esfondrar i ha confessat que la seva història és falsa [...]. Les seves aventures les va treure de coses que havia llegit en les notícies i revistes d’espionatge. Va passar tota la guerra a Anglaterra i al Canadà, i mai va arribar a França. I això que va ser capturat i torturat pels nazis va passar només en la seva imaginació. [...] És un home agradable i no es va adonar que el seu engany adquiriria aquestes dimensions. Demà s’imprimeix tota la història, i he pensat que li aniria bé avançar-li la notícia".

Cerf no va perdre els nervis i va trucar a Reynolds i a l’editor de Reader’s Digest per posar-los al corrent. Els va donar la seva opinió: "L’única manera de sortir d’això és riure’s de tot. Faré una conferència de premsa. Diré exactament el que va passar: Imaginin-se aquest home enganyant-nos a tots. ¿No és graciós? Anunciarem que aquest llibre no és un no-ficció, sinó ficció pura i dura, i canviarem el títol immediatament a L’home que parlava massa". Va funcionar de meravella.