A contrallum
Soc un exiliat de la febre
Ara mateix no recordo qui predicava que som exiliats del nostre passat, però és així. A partir d’una determinada edat, es podria dir en plural: dels nostres passats. Venim d’habitacions a les quals ja no tornarem. Podem evocar-les o imaginar-les com l’exiliat evoca els costums del seu país: la seva música, la seva gastronomia, el seu idioma. Recordo la fràgil prestatgeria en la qual reposaven els primers llibres comprats amb el meu salari. Recordo que els comptava i que vaig quedar sorprès quan vaig arribar a la quantitat de 25. Tots llegits, tots pagats amb el meu esforç. Puc veure els seus lloms. En destaca un de François Mauriac, escriptor francès avui descatalogat, del qual em va entusiasmar la seva novel·la Niu d’escurçons (¿o era Nus d’escurçons?). Visc exiliat d’aquell dormitori que ni tan sols existeix perquè la casa es va enderrocar fa anys per construir pisos al solar. Soc un exiliat també del meu apartament de solter: una habitació, un saló diminut amb cuina americana i un bany, tot molt atapeït, molt junt, com s’estrenyen les famílies al sofà quan tenen fred. Les finestres donaven a un pati interior que durant l’estiu es convertia en una espècie de megàfon vertical pel qual pujaven les malediccions procedents de les finestres obertes. Va ser allà on vaig escriure la meva primera novel·la.
Soc un exiliat d’aquella escriptura febril.
Soc un exiliat de la febre i del mal d’orella.
Som exiliats dels carrers de la infància. Hi podem tornar, si encara existeixen, però ni ells ni nosaltres som els mateixos.
Soc un exiliat del pa i la xocolata de les tardes d’estiu. Exiliat de desenes i desenes de passadissos en els quals vaig jugar a pilota o vaig recórrer desesperat d’un extrem a l’altre, donant voltes al que faria amb la meva vida. Si es poguessin unir tots els passadissos que he recorregut, formarien un cordó umbilical que em tornarien a l’úter matern.
Som exiliats de les sensacions d’eufòria o depressió de l’adolescència, de les conquestes o fracassos de la primera joventut. La nostra condició existencial, com a espècie, és la de l’exili. Som exiliats d’Altamira, on vam arribar a formes d’expressió difícilment superables. Després d’Altamira, com ens recordava Picasso, tot ha sigut decadència.
