Tradició i història
La salvació de la humanitat
El que anomenen Esperit Roca és alhora restaurant, hotel, destil·leria, exposició permanent del seu llegat i celler. I molt més
Una seqüència del documental ’El somni dels germans Roca’.
La muntanya dels Sants Metges, a Sant Julià de Ramis, és una elevació que domina la plana de Girona i la de l’Empordà i que, en conseqüència, al llarg dels segles, s’ha convertit en una talaia privilegiada i en un indret d’un alt valor estratègic. La civilització neix en aquesta mena d’espais, allà on hi ha rius que generen vida, un terreny que es pot cultivar i una hipòtesi de seguretat per a qui els habita. Els Sants Metges és també una mena de parc temàtic per als arqueòlegs. Els de la Universitat de Girona hi han localitzat restes paleolítiques, iberes, romanes i visigòtiques, esglésies, temples, cementiris, poblats. L’antic assentament de Kerunta va ser l’origen de la Gerunda que es va instal·lar, més tard, a prop dels meandres del Ter.
Explico tot això perquè en un lloc que va ser una fortalesa construïda al segle XIX (i que mai no va exercir com a tal, excepte un període en què es va convertir en polvorí, durant la guerra civil del XX), els Germans Roca han instal·lat una nova forma de civilització, el que anomenen Esperit Roca i que és alhora restaurant, hotel, destil·leria, exposició permanent del seu llegat i celler. I molt més, perquè en aquesta muntanya han estat capaços de reconvertir el laberint del castell en una amalgama que combina la tradició, la consciència de la història, tot allò que els ha fet ser com són, amb l’afany de modernitat, un esforç continuat per anar sempre més enllà en la recerca de nous camins gastronòmics i culturals.
La joia de la corona és, sens dubte, la bodega dissenyada per l’equip d’arquitectes Fuses-Viader, que no va pensar fa anys, quan es va fer l’obra de reconstrucció, en un espai per emmagatzemar-hi vins, sinó més aviat en un àmbit de confluència circular. És del tot impressionant, sobretot per l’ull de bou zenital. És com si algú hagués decidit fer descendir la cúpula del Pantheon de Roma fins que la poguéssim tocar amb les mans. Aquesta sala, abans, ja tenia un cert aire religiós, predisposava a una certa introspecció, però tenia un seriós problema d’acústica. L’havia vist despullada, fa temps, i aquesta és la impressió que em va quedar. Ara, Josep Roca li ha donat una nova vida, una presència certament espiritual. Ha convertit la sala de la cúpula en una bodega on pensa enquibir-hi prop de 80.000 ampolles. El germà mitjà dels Roca en parla amb reverència, amb aquell seu discurs tan mesurat i ric. La disposició dels vins, en estructures metàl·liques, fredes i racionals, contrasta amb la música barroca que converteix l’espai en un temple pagà. Pitu Roca comenta que les diposita una a una al seu lloc, amb el punt just de ritual que demana la cerimònia. S’acosta molt, aquesta perseverança, aquesta labor callada i constant, al poema de Joan Maragall (Elogi del viure) que els germans exposen com a emblema de la seva feina: "Com si de cada detall que penses/ de cada paraula que dius/de cada peça que poses/ de cada cop de martell que dones/ en depengués la salvació de la humanitat". Aquest és l’esperit Roca. I acaba Maragall: "Perquè en depèn, creu-me".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
