Del barceloní com a foca agraïda

Potser han vist el vídeo a internet. Les portes corredisses de vidre de l’establiment tenen una càmera i el sensor només s’activa, per deixar pas al client, si aquest somriu. No tinc dades del punt exacte on és, però sé que és a Barcelona per dues raons: 1, per darrere dels clients hi passen els taxis abellot de la ciutat (pintats de negre i groc) i, 2, la cartelleria del lloc és en anglès, com passa en tantíssims locals matiners i també nocturns de la ciutat.

El que podria no passar de campanya publicitària (si somrius el cafè és gratis) o d’anècdota graciosa a mi em sembla un sinistre retrat dels nostres temps. Que un sensor invisible, al servei dels amos de l’establiment, t’obligui a somriure per deixar-te entrar s’assembla al pistoler dels westerns que et crida "¡balla!" mentre et tiroteja els peus amb un Colt 45. "Continua ballant, Dancing Kid, i viuràs més anys", li diuen a un a Johnny Guitar.

Es diu en totes les distopies, i també en textos filosòfics clàssics: no hi ha possibilitat de fer el bé si no et deixen fer el mal. Si t’obliguen a somriure, no estàs somrient. Aquest somriure és molt semblant al que ha d’oferir per contracte l’empleat d’un comerç. És, també, el de la nedadora sincronitzada a qui l’entrenadora li crida "¡empassa’t el vòmit!" (i somriu). I la de la foca que no rep l’areng si no aplaudeix. És un somriure distòpic.

Aquest comerç no és l’únic a la ciutat. Vivim en un lloc on els nous quioscos moderns es diuen Good News (com si el 90% dels titulars de la premsa no fossin horribles) i on, des de fa temps, en molts llocs de cafè o brunch o vermut hi ha eslògans Mr. Wonderful a les pissarres de la porta, com "deixa la realitat fora" o "els traumes no entren aquí", com si els problemes fossin gossos que poguessis deixar fermats a la vorera.

Els problemes que es deixen fora creixen i es calcifiquen mentre esperen que tornis. Això passa a les cafeteries trendy, sí, però també a les novel·les (suposadament d’evasió, on no hi ha conflicte), a les cançons (que eviten qualsevol ressò de la vida) o fins i tot a les vacances (especialment a les de braçalet en un resort). En aquests tres espais és on, més que abandonar els problemes, un els incorporés, els mastegués, se’ls empassés o els processés.

Ciutat per a guiris riallers

Una ciutat per a guiris riallers, on el somriure s’imposa perquè ets paisatge, és una ciutat inhumanament apocalíptica on tots hem de somriure com ha de somriure el ballarí just després de donar-se un cop al dit petit o de gairebé trencar-se una costella en un gir.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

M’agrada imaginar-me la cara que faria Honoré de Balzac, el geni de la literatura que s’empassava vint-i-quatre cafès diaris per escriure el seu cicle de La Comèdia humana, si es veiés encallat en aquesta porta i obligat a somriure. O, encara millor, Noel Gallagher, de la banda Oasis, que ha confessat que somriu tan poc que la IA de reconeixement facial del seu telèfon no el reconeix (i, per tant, no li desbloqueja el mòbil) si somriu davant la càmera.

O Dean Martin, fins i tot, que pel que sembla es llevava amb la pitjor cara picassiana un dia rere l’altre però que deia: "No envejo la gent que es lleva somrient i sense gens de ressaca. Perquè és trist pensar que això és el millor que sentiran en la resta del dia".