¿Li falta oxigen, a Sánchez?

Dimarts el Govern va aconseguir aprovar al Congrés el nou Consell del Poder Judicial (pactat després de més de cinc anys estèrils pel PP i el PSOE), la llei de paritat i el decret de pròrroga parcial de les mesures anticrisi, després d’un regateig en l’últim minut amb Podem. Però Sánchez va patir dues derrotes sonades amb la reforma de la llei d’estrangeria i amb el camí de dèficit –imprescindible per aprovar després els Pressupostos del 2025– per la conjunció del vot en contra del PP, el principal partit de l’oposició, l’extrema dreta de Vox i Junts, que és un soci de la investidura. Només 171 vots a favor contra 177 i 178 en contra. La majoria de la investidura s’està esfumant i al Govern comença a faltar-li oxigen. I pot ofegar-se si al setembre no aconsegueix aprovar el camí de dèficit i els Pressupostos del 2025.

Anem a pams. Junts va votar contra la reforma de la llei d’estrangeria perquè vol que totes les competències siguin de Catalunya. D’acord, però això ja indica que la majoria –de vegades– és inexistent. Més transcendent és el vot en contra del camí de dèficit. Al no votar-lo, Puigdemont llança un pols a Sánchez. Jo et vaig donar els meus set diputats perquè –sense haver guanyat les eleccions espanyoles– fossis president. I ara necessito l’abstenció dels diputats del PSC perquè, també sense haver guanyat les eleccions catalanes, presideixi la Generalitat. Pots no fer-ho i intentar que Illa sigui elegit... En aquest cas, el vot contra el camí de dèficit és un avís.

Potser Illa no serà president (depèn d’ERC), però Sánchez no pot cedir. Seria la seva ruïna política i la del PSC. ¿Llavors? Si Puigdemont manté el seu envit, no hi haurà Pressupostos del 2025 i –tret de miracle– Sánchez haurà d’acabar convocant eleccions.

Pot ser que al final Puigdemont canviï d’opinió i hi hagi Pressupostos. Però les dues votacions de dimarts confirmen que la majoria de la investidura és evanescent. Dolent per a Sánchez, però és cert que en altres països europeus –com ara França– també hi ha problemes d’estabilitat.

Però la majoria de la investidura (molt a l’esquerra respecte al pacte europeu del PSOE amb populars, liberals i verds) té més problemes. Per exemple, la llei del sòl –convenient per agilitzar la construcció d’habitatges– no pot ser portada al Congrés perquè no agrada als socis a l’esquerra del PSOE. El suport del PP seria la solució. Però "el mur" ho fa gairebé impossible. Sánchez va erigir en la seva investidura "el mur contra la dreta i l’extrema dreta" i els seus socis l’acusarien de traïció –ja ho han fet amb el poder judicial– si pacta més assumptes rellevants amb el PP.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

I Feijóo tampoc vol aprovar-la –malgrat estar-hi d’acord– perquè creu que Sánchez l’ha volgut expulsar de la centralitat. Just el contrari de la realitat europea. I demana –sense explicitar-ho– un acord "de gran volada" que enterri el discurs del "mur". El mateix ha passat amb la llei d’estrangeria. La responsabilitat del PP és més gran perquè hi ha 6.000 menors no acompanyats a les Canàries. Però Feijóo creu que el pacte de Sánchez amb el govern canari (del qual el PP és soci) no val i que s’ha d’acordar entre els dos grans partits. A més, no vol cap altre xoc frontal amb Vox per la immigració perquè Abascal aposta que –com a França o Itàlia– la reacció contra la immigració sigui el seu trampolí. I el Govern tampoc ha sigut diligent. Des del 2020 –quan es forma el govern amb Podem– hi ha hagut ni més ni menys que quatre diferents secretaris d’Estat en un assumpte tan rellevant.

A part del cas de Begoña Gómez –que com a mínim és pena de banc dels acusats i que no el prestigia– sembla que a Sánchez li comença a faltar l’oxigen. La investidura d’Illa seria un gran triomf perquè indicaria que la política de desinflamació i diàleg ha donat fruits. Però els set diputats de Puigdemont a Madrid continuarien sent necessaris.