Sánchez i el cub de Rubik

Si el rècord mundial a encaixar les 26 peces del cub de Rubik està en tres segons, Pedro Sánchez va trigar cinc dies d’abril per decidir que no abandonava la Moncloa. És lògic perquè aconseguir la clau combinatòria de la multiplicitat dels flancs que té oberts supera el joc de Rubik. En política, el càlcul de probabilitats cobreix malament l’abundància d’imprevistos, assetjaments i errors de càlcul, per no parlar de les pandèmies, Putin o Hamàs. S’hi sumen Koldo, el sostre de despesa, els menas de les Canàries, les activitats de la seva dona, els barons descontents i la vella guàrdia, investir Illa, la selva digital.

Tot i que és un polític avesat a crisis i contingències, fins ara no havia tingut tants fronts oberts. Sobrepassen les línies de defensa de la Moncloa. El quadre clínic és greu quan un president de Govern envia el seu ministre de Justícia a desqualificar, com va fer Félix Bolaños, l’actuació d’un jutge. Alguna cosa no encaixa, sobretot perquè Pedro Sánchez estava acostumat a suposar que podia encaixar-ho tot.

Recentment, l’oposició l’ataca frontalment però no tant com els seus socis de govern i els seus suports parlamentaris. Esgotat el recurs del "que ve la ultradreta", les seves iniciatives s’estanquen; Sumar l’assetja des de dins i, des de l’oposició, el PP li procura intempèrie parlamentària. Votació rere votació no se sap gaire bé quins suports té. El mètode de Sánchez no és la transacció, sinó viure al dia.

Tants flancs oberts a Espanya redueixen el marge de maniobra a la Unió Europea. Luuk Van Middelaar, a Quan Europa improvisa –un manual de sensatesa europeista– remarca que, al reunir-se el Consell Europeu, un dirigent que hagi tingut bons resultats electorals té més pes davant els seus col·legues, de la mateixa manera que, si a finals del seu mandat un dels governants baixa en els sondejos, perd influència. És cruel, però té molt sentit: pot ser que ja no estigui en la següent reunió del Consell.

Com a tot arreu, la presència de qui compta amb una clara majoria parlamentària és més forta que la de qui depèn d’una coalició dèbil. És el cas de Pedro Sánchez: el seu tan proclamat tarannà europeista, no l’immunitza quan a Brussel·les se’l veu políticament tan debilitat. Els resultats de les eleccions al Parlament Europeu no el van reconfortar.

El temps que fa

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

Al veure’s amb el president de la Generalitat potser comentin el temps que fa perquè de poca cosa més podran parlar: Pere Aragonès representa una institució paralitzada i un partit sense nord, que Puigdemont, amb tàctica de guerrilla, marca de prop per recuperar l’irrecuperable. ERC demana cessions per continuar donant suport al Govern de Pedro Sánchez i alhora especula sobre eleccions anticipades.

Després d’aquelles cinc jornades de reflexió eremítica a la Moncloa, Sánchez tenia l’opció de plantejar una qüestió de confiança en la Carrera de San Jerónimo. Qui sap si no ho va fer perquè es creia inexpugnable o perquè temia no aconseguir la majoria simple requerida. Ara obre un altre front amb el seu pla de regeneració democràtica. Això es diu inestabilitat i és nociu.