Descans estival
Vacacionar: "Passar les vacances en un lloc"
Aspiro a renunciar, durante unas semanas, a la dureza de la realidad para inventar otra de la que, desde la ficción, poder seguir dejando constancia
Hamacas en una playa de Palma /
Diu Maruja Torres, de qui ara estic llegint Cuanta más gente se muere, más ganas de vivir tengo, llibre que es publicarà el 4 de setembre i del qual no puc dir res més que això, ja que estic sotmesa a embarg –en el món editorial és l’equivalent al secret de confessió–, que li agrada inventar-se paraules. Però a mi, que em torna boja escoltar-la –el seu estil és pura narració, parla mentre escriu i ho fa tan bé que fins i tot sembla fàcil–, em costa saltar-me les normes; també totes les que dicta la RAE, per molt que sigui una institució cada vegada més arcaica i menys esplendorosa.
D’aquí l’alegria que vaig experimentar quan fa uns dies vaig buscar, amb el tacte del que tem equivocar-se en una cosa crucial, el verb vacacionar al Diccionari i el vaig trobar. Allà estava, incòlume a les decisions acadèmiques, amb una única accepció, precedida de la localització geogràfica del seu ús, majoritàriament a l’Argentina, Xile, Mèxic, Puerto Rico, República Dominicana, l’Uruguai i Veneçuela: "Passar les vacances en un lloc". Vaig comprovar l’existència d’aquesta paraula amb l’únic propòsit de continuar utilitzant-la amb la consciència gramatical tranquil·la, ja que ja l’havia utilitzat abans en converses informals i em preocupava haver incorregut en gran error, pur divertiment per a la Maruja.
Després, a mesura que vaig anar passant els fulls de l’esmentat llibre, del qual m’aventuraré a assegurar, fins i tot a risc de càstig sever, que dono gràcies a les deesses perquè la seva autora hagi viscut per explicar-ho, vaig anar adonant-me de la rigidesa, absurda, que domina els meus plantejaments lingüístics i, per tant, vitals. I vaig pensar, llavors, que no hi ha millor estació de l’any que l’estiu ni temps més adequat que les vacances per intentar alliberar-me d’aquesta rigidesa i deixar-me portar pel corrent del goig, com aquest bonic poema de Robert Frost Rierol cap a l’oest: "Deu ser que el rierol / confia a ser capaç de portar la contrària / igual que jo amb tu –i tu amb mi".
No és tasca fàcil. Visc sotmesa al meu propi i implacable judici, que gairebé sempre esdevé perjudici per al jutjat. Sembla un embarbussament, com els tres tristes tigres amb els quals Guillermo Cabrera Infante va guanyar el Premi Biblioteca Breve i en els quals Neige Sinno es va inspirar per titular l’extraordinari llibre en el qual narra els abusos sexuals a què el seu padrastre la va sotmetre durant anys.
Estic tornant a posar-me seriosa, i no ho volia. Gaudi, és el que busco, sense necessitat d’anar, per trobar-lo, a l’illa de Malta a la qual la protagonista de la preciosa novel·la homònima d’Azahara Alonso va escapar per abraçar una idea d’opulència que no estigui determinada pel treball, sinó pel delit d’estar viu, que és el que la Maruja fa, i després ho escriu.
A això vull dedicar-me mentre vacacioni al mateix mar de tots els estius. Una altra frase robada, o manllevada, més ben dit. No puc ni vull evitar-ho. La literatura em persegueix perquè em construeix i m’explica. Llegeixo, aleshores existeixo. Tot i que els colors del Cantàbric, la seva llum, el seu reflex als ulls dels que ens hi busquem, els seus capvespres freds i postergats i la seva brisa de rebequeta no s’assemblen gens als del Mediterrani en el qual Esther Tusquets va ser tan feliç com els seus personatges. Jo també ho seré. Prometo intentar-ho, si més no. Aspiro a renunciar, durant unes setmanes, a la duresa de la realitat per inventar-ne una altra de la qual, des de la ficció, continuar deixant constància. Perquè, com Jane Lazarre, "mai acabo de creure que he entès una cosa fins que no l’escric". Ni tan sols de vacances.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
