Controlar el passat i el futur

"Qui controla el present controla el passat, i qui controla el passat controlarà el futur", va escriure exactament Orwell, a 1984, indicant-nos com sol actuar el poder. Tot poder necessita un relat oficial, per dir-ho en el llenguatge d’avui. O una metanarrativa postmoderna. Aquella que permet anar i venir del passat al present amb aparent coherència, per justificar les polítiques d’avui i dibuixar les de demà. Passa, no obstant, que la història és reticent a deixar-se manipular. Sobretot, quan resulta tan controvertida com la d’Espanya. Quan Javier Ortega Smith proclama que "la reconquesta no ha acabat", necessita que algú, prèviament, hagi simplificat el sentit històric d’aquesta anomenada Reconquesta. Algú que li permeti elevar el Cid a categoria de machoman per formular el nacionalisme agressiu que la seva idea de l’Espanya de demà requereix. ¿Quan Abascal afirma que "Espanya s’ha fet davant l’islam", que està pensant? ¿En la presa de Granada, o en un discurs islamòfob que li doni vots? Reescriure el passat és una tasca ben pagada, a la qual es presten alguns historiadors, sabedors que la cita d’Orwell té molts seguidors.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Emprendre-la se li fa més complex a la dreta, sobretot al Partit Popular, quan Vox aplica la màxima orweliana a la història contemporània i crida a reescriure la de la República i la Guerra Civil. El PP sap que no es pot anar pel món, i encara menys per una Unió Europea nascuda sobre les cendres de la bogeria nazi, dient que Franco va salvar Espanya del caos republicà. No resulta ni convincent ni estètic. Una cosa són els intents d’historiadors al servei d’aquest propòsit, com César Vidal o Pío Moa, i una altra, el plantejament revisionista de Vox que incomoda el gruix del PP. Només José María Aznar s’atreveix a fer-lo seu. Preferentment, en la versió edulcorada de Stanley Payne, un dels assidus de la FAES. En aquest sentit, quan Abascal va afirmar al Parlament que el Govern del PSOE "és el pitjor dels últims 80 anys", Alberto Núñez Feijóo va mirar cap a una altra part. Si la derogació de la llei de memòria democràtica del Govern de Pedro Sánchez s’ha portat a terme en algunes CCAA, en nom de la concòrdia o la reconciliació, i sense citar el franquisme, és per l’actitud vergonyant del PP, que té un problema no resolt amb la història recent d’Espanya.

Davant aquest intent de manipular-la en funció d’interessos polítics, convé no simplificar. Al contrari, és necessari aprofundir en la complexitat d’una República que va intentar afrontar ingents problemes i que va cometre errors que van proporcionar a Franco la base social de la qual mancava. Com els excessos de l’anticlericalisme, per més que l’Església espanyola beneís el poder i el cop. La paraula reconciliació no ha de ser patrimoni exclusiu de ningú. Qualsevol norma ha d’atendre totes les víctimes. Sabent, no obstant, que per més doloroses que siguin les que es van produir sota la II República o durant la Transició, no són comparables amb les del franquisme. I que res ha d’ocultar la responsabilitat històrica que va tenir l’aixecament militar contra un règim legítim.