Finals i principis

Arrencades espectaculars

Buñuel prevenia a El último suspiro contra les arrencades massa espectaculars: ¿com es pot estar a l’altura durant els següents 90 minuts? Més val treballar un bon final. El final és l’enunciació de la hipòtesi que es vol demostrar. A propòsit de finals, Manuel Gutiérrez Aragón em va donar un gran consell: el principi és el nen aviciat, ens agafa frescos, li dediquem atenció i energia. Al desenllaç en canvi l’escriptor arriba fatigat. És com el fill petit els pares del qual ja són grans, estan cansats i ni juguen amb ell ni el treuen de passeig.

Sabedora de la importància dels finals, Camila Cañeque ha capgirat el concepte d’espòiler al seu llibre, La última frase, un assaig original i sorprenent que posa davant els nostres ulls les frases finals de 452 llibres. Ja d’entrada Cañeque confessa que mai va respectar la prohibició de no tafanejar el final d’un llibre al començar-lo. Aquest és el malson de molts autors (no el meu) que construeixen minuciosament la bastida del seu text per conduir-nos a un final que ens espera guardat en un cofre com un tresor, un premi exclusiu per a qui ha travessat la novel·la sencera.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

L’última frase és una reflexió sobre la literatura, però també sobre la vida. Per a mi, a més, és una molt ben articulada reivindicació del poder de les històries per a l’ésser humà amb un plantejament, un nucli i un importantíssim desenllaç, eix de tot. Escriu Camila: "Una vegada i una altra recorrem a la ficció que, amb el seu savoir finir, ens permet monitoritzar la història com si tingués alguna direcció, donar-li un origen i, sobretot, un destí [...] Utilitzem les eines de la ficció com a GPS per ubicar-nos, per posseir el temps del nostre món i poder traçar-lo al nostre gust, negant el seu caos, amb principi i amb final com a placebo d’efecte calmant".

Camila proposa filar encara més prim. Si ens agrada explicar-nos contes perquè ens agrada donar-los ordre i posar-los finals, ¿quines paraules, quines imatges componen el final del final, l’última frase? I comparteix amb els lectors el que va ser una col·lecció i una obsessió, com totes les col·leccions. Durant anys va anar anotant frases finals del que llegia per buscar-los un ordre, un sentit, col·locant-les per famílies, per assonàncies, per temes, fins a compondre amb aquestes nous relats. Així ha aconseguit que també els lectors del seu llibre dubtem del concepte d’espòiler: un final pot ser també un principi. És el que passa amb el seu aparador de finals: lluny de desmotivar-nos, ens venen unes ganes boges de llegir les pàgines que els precedeixen. Perquè un bon final desposseït del que el precedeix és un misteri irresistible, un ham que té gust de poc. Com té gust de poc el que sabem sobre Camila. Voldríem més d’una dona que deduïm viatgera, compromesa amb el seu amor per les persones, per les arts, pels paisatges, pel coneixement, culta, impel·lida per una insaciable curiositat, innovadora en les seves propostes artístiques. Desitjaríem que no hagués tingut el final que avui coneixem. Ens desconsola descobrir que va morir inesperadament poques setmanes abans de veure publicat el seu llibre tan exquisit i cuidat. Voldríem una altra resolució. Em diuen que a Barcelona es prepara una exposició sobre el seu treball per a aquesta tardor. Haurem de córrer a veure-la per amarar-nos d’un final que voldríem que hagués sigut principi.